Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис (читаем книги бесплатно TXT) 📗

Va penetrar en el seu garatge per un passadis secret, va aixecar, sense fer soroll, l’antic seient, va ficar la ma en el cistell, va treure prudentment el paquet del sac i se’l fica a la butxaca interior de la seva americana. Despres va despenjar d’un clau una antiga jaqueta de cuir, tota rascada, en un raco troba un quepis tacat d’oli i se l’enfonsa sobre el front amb les dues mans. Uns estrets raigs de sol plens de brins de pols centellejant queien en la penombra del garatge a traves dels forats de la porta. En el pati la canalla xisclava alegrement i calia anar-se’n perque havia reconegut la veu de la seva filla. Llavors va posar l’ull contra el mes gran dels forats de la porta i es queda mirant una estona com Titi corria al voltant del nou gronxador, fent volar els seus dos globus; tres veines velles, amb la labor sobre els genolls, estaven assegudes al costat, sobre un banc, observant-la, els llavis premuts amb descontent. Intercanviaven les seves vils opinions, les males bruixes. Pero la canalla jugava amb ella com si res, com si no hi hagues res d’especial, no era pas en va que ell els havia muntat tantes coses: un tobogan de fusta, una casa de nines, i ara el gronxador… El banc on estaven assegudes les males bruixes, tambe l’havia fet ell. “Be”, va dir silenciosament. Es va apartar del forat, va llancar l’ultim cop d’ull al garatge i s’endinsa per la boca d’acces.

En el barri sud-oest de la ciutat, a prop de la gasolinera abandonada al final del carrer Miner, hi havia una cabina telefonica. Qui la podia fer servir? Al voltant no hi havia res mes que cases buides, amb finestres i portes tapades amb taulons, i mes lluny, cap al sud, s’estenia a l’infinit el terreny pla de l’antic abocador de deixalles de la ciutat. Redrick va seure a terra a l’ombra de la cabina i fica la ma per sota el terra. Palpant va trobar el paper olios i polsegos i el manec de la pistola, embolicada en aquest paper. La caixa de zenc amb cartutxos tambe era al seu lloc, aixi com la petita bossa amb els “bracalets” i la vella cartera amb documents falsos. L’amagatall estava en ordre. Aleshores es va treure la jaqueta de cuir i el quepis, va ficar la ma a la butxaca interior. Es va quedar assegut un moment, sospesant en el palmell de la ma el petit gerro de porcellana ple d’una mort inevitable. Llavors va sentir de nou com el tic li estirava la galta.

- Shuhart -va murmurar, sense sentir la seva propia veu-, que estas fent, malparit? Ens ofegaran a tots amb aquesta cosa… -Va premer amb la ma la galta que es movia amb el tic, pero en debades-. Canalles -va dir dirigint-se cap als obrers que havien carregat els televisors-. Qui us ha demanat de fotre-us en el meu cami… l’hauria llencada, aquesta porqueria, alla d’on ha vingut, a la Zona, fent-me l’orni…

Va llancar al seu voltant un esguard ple d’angoixa. L’aire calid tremolava damunt l’asfalt trencat; les finestres obstruides l’observaven, lugubres, la pols s’arremolinava sobre el terreny despullat. Estava sol.

- Be -va dir amb resolucio-. Cadascu per a si mateix i Deu per a tots. En quedarem tips durant tot el que ens queda de viure…

Precipitadament, per no canviar d’idea, va ficar el gerro en el quepis i ho embolica tot plegat amb la jaqueta de cuir. Despres s’agenolla i, empenyent amb tot el cos, va fer inclinar la cabina telefonica. Va col·locar el paquet gruixut al fons del forat on encara quedava forca espai lliure. Amb prudencia va tornar a baixar la cabina, la balanceja amb les dues mans i s’aixeca, tot espolsant-se les mans.

- Prou -va dir-. S’ha acabat.

Va entrar dins la calor roent de la cabina, inserta una moneda i marca el numero.

- Guta -va dir-. No et capfiquis, si et plau. M’han tornat a agafar. -Va sentir el seu sospir convulsiu i de seguida va afegir-: Son ximpleries, em cauran sis o vuit mesos, mes no… amb visites… Sobreviurem… Pel que fa als diners, en tindras, te n’enviaran… -Ella seguia sense dir res-. Dema al mati et cridara la policia, ens veurem alla. Porta Titi

- Vindran a escorcollar? -va preguntar ella sordament.

- I que? Tot esta net. No pateixis… Tu, res, tu amb les orelles enlaire i el nas al vent. T’has casat amb un stalker,ara no et queixis. Be, fins dema… Fixa-t’hi be, jo no t’he trucat… Un peto.

Va penjar bruscament i es queda uns segons immobil, aclucant els ulls amb totes les forces, serrant les dents fins al punt que li brunzien les orelles. Despres va insertar una altra moneda i marca un altre numero.

- Digui’m -va contestar Ronc.

- Soc en Shuhart -va dir Redrick-. Escolti’m be i no m’interrompi…

- Shuhart -es va sorprendre Ronc amb tota naturalitat-. Quin Shuhart?

- Li he dit que no m’interrompi! M’han agafat, he fugit i ara vaig a lliurar-me. Em cauran dos anys i mig o tres anys. La meva dona esta sense diners. Voste li assegurara l’existencia. Que no li falti de res, entesos? Queda ben clar? No gaire lluny del lloc on ens vam trobar amb voste per primera vegada hi ha una cabina telefonica. Es l’unica que hi ha, no es pot equivocar. La porcellana es alla dintre. Agafi-la si vol, no l’agafi si no vol, pero que a la meva dona no li falti de res. Encara ens queda molta feina per fer junts. En canvi, si torno i trobo que no ha jugat net… No li ho aconsello, entesos?

- Ho he entes tot -va dir Ronc-. Gracies. -I despres d’un breu silenci va preguntar-: Potser voldria un advocat?

- No -va contestar Redrick-. Que tots els diners vagin destinats a la meva dona. Adeu.

Va penjar, mira al seu voltant, fica les mans a les butxaques dels pantalons i, sense pressa, va enfilar el carrer Miner amunt, entre fileres de cases buides i tancades.

3. Richard Nunan, 51 anys. Representant dels proveidors de l’equip electronic de la sucursal marmontesa de l’IICE.

Richard Nunan estava assegut a l’escriptori en el seu despatx, tot dibuixant barrufets en el seu quadern enorme. Mentre ho feia, somreia amb compassio, brandava el cap i no escoltava el seu visitant. Senzillament estava esperant una trucada, mentre que el seu visitant, el doctor Pilman, li estava fent una amonestacio. O mes aviat volia convencer-se que l’estava amonestant.

- Tot aixo, ho tindrem en compte, Valentin -va acabar dient Nunan, acaba el dese barrufet per fer-ne un numero rodo i tanca el quadern-. Quin escandol, de debo…

Valentin va estirar la seva ma fina i amb molta cura espolsa la cendra en el cendrer.

- I quina cosa tindra en compte, exactament? -va preguntar amb cortesia.

- Tot aixo que voste acaba de dir -va contestar Nunan alegrement, tirant-se cap enrere en la butaca-. Tot, fins l’ultima paraula.

- I que acabo de dir?

- Aixo no es important -va pronunciar Nunan-. Tot el que ha dit, ho prendrem en consideracio.

Valentin (el doctor Valentin Pilman, premi Nobel, etc) estava assegut davant d’ell en una butaca profunda: baixet, elegant, acurat, amb una jaqueta d’ant impecable, amb el pantalon sense la minima arruga, s’havia apujat una mica la roba dels genolls abans d’asseure’s, camisa d’un blanc enlluernador, corbata d’un sol color, estricta, sabates brillants, petit somriure burleta als llavis prims i pal·lids, ulls amagats darrere enormes ulleres negres, aspre raspall de cabells damunt d’un front ample i baix.

- Jo diria que li paguen un sou fantastic per no res -va dir-. A mes a mes, penso que voste es un sabotejador, Dick.

- Mutis -va xiuxiuejar Nunan-. Per l’amor de Deu, no tan fort.

- Realment -va continuar Valentin-, ja fa una bona estona que el vigilo i tinc la impressio que voste no treballa gens ni mica…

- Un moment! -el va interrompre Nunan, agitant el seu dit rosat i gruixut-. Que vol dir, que no treballo? Digui’m almenys una reclamacio que hagi quedat sense resposta.

- No ho se -va dir Valentin i torna a espolsar la cendra-. Hi ha bons equips i mals equips. Els bons arriben mes sovint, pero no entenc que hi fa voste aqui.