Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис (читаем книги бесплатно TXT) 📗
- Doncs si jo no fos aqui, els bons equips no arribarien tan sovint -va protestar Nunan-. A mes a mes, vostes els cientifics, no fan mes que fer malbe els bons equips i despres presenten reclamacions, i qui els cobreix, aleshores? Per exemple…
El telefon va sonar i Nunan, oblidant Valentin de seguida, va agafar l’aparell.
- Senyor Nunan? -va demanar la secretaria-. El senyor Lemchen pregunta per voste.
- Passi-me’l.
Valentin es va aixecar, deixa la burilla al cendrer, agita dos dits al costat de la templa en signe d’adeu i se n’ana: baixet, recte, ben proporcionat.
- Senyor Nunan? -en l’aparell es va sentir una veu familiar, lenta.
- Digui’m.
- Costa trobar-lo al despatx, senyor Nunan.
- Hem rebut una nova serie de…
- Si, ja ho se. Senyor Nunan, he vingut per poc temps. Hi ha algunes questions que m’agradaria parlar amb voste personalment. Em refereixo als ultims contractes de “Mitsubishi Densi”. L’aspecte juridic.
- Estic a la seva disposicio.
- Llavors, si no te inconvenient, d’aqui mitja hora a les nostres oficines. Li sembla be?
- Perfectament. D’aqui trenta minuts.
Richard Nunan va penjar el telefon, s’aixeca i, fregant-se les mans gruixudes, es va passejar pel despatx. Fins i tot es va posar a cantar una canco de moda, pero va fer un gall i va riure’s amablement de si mateix. Despres va agafar el barret, es va tirar l’impermeable sobre el brac i passa a la sala d’espera.
- Nena -li va dir a la secretaria-, vaig a ocupar-me dels clients. Comandi la guarnicio, protegeixi be la fortalesa, com diuen, i jo li portare xocolata.
La secretaria es va posar radiant. Nunan li va enviar un peto i vola al llarg dels corredors de l’institut. Diverses persones van intentar agafar-lo pel faldo de l’americana, pero les va esquivar, contestava amb bromes, demanava que guardessin les posicions durant la seva absencia, que vigilessin els punts de tir, que no es posessin nerviosos i, al cap i a la fi, sense que ningu el pogues agafar, va sortir de l’edifici volant i, amb un gest familiar, va fer onejar el seu passi doblegat davant dels nassos del sergent de servei.
Uns nuvols baixos penjaven damunt la ciutat, feia xafogor, les primeres gotes insegures es trencaven en petites estrelles negres sobre l’asfalt. Nunan va correr al llarg de la filera de cotxes cap al Peugeot, es llenca a dintre i, treient-se l’impermeable del cap, el va tirar sobre el seient del darrere. De la butxaca lateral de l’americana va treure una bateria, la va insertar en la presa d’alimentacio i l’enfonsa fins al disparador. Despres, bellugant-se, es va instal·lar d’una manera mes comoda al volant i va empenyer el pedal. El Peugeot va rodar sense soroll enmig del carrer i se n’ana cap a la sortida de l’avant-Zona.
De sobte va caure la pluja, de cop i volta, com si algu del cel hagues abocat un gran cubell d’aigua. El terra es va tomar relliscos i el cotxe patinava en les corbes. Nunan va posar en marxa els eixugavidres i va anar mes a poc a poc. Aixi que l’informe va arribar a la seva destinacio -va pensar-. Ara sentirem els afalacs. Be, no tinc res en contra. M’agrada que m’afalaguin. Sobretot si es el senyor Lemchen en persona qui els fa. Que estrany, per que ens agrada tant que ens diguin coses maques? Si es que no donen diners. Fama? Quina fama? “S’ha tornat celebre: de moment, tres persones coneixien la seva existencia.” Be, diguem quatre, sense comptar Baileys. Quina criatura mes divertida es l’home! Sembla que ens agrada la lloanca per la lloanca. Com als nens els agrada el gelat. Es el complex d’inferioritat, ve’t-ho aqui. Les lloances recomforten els nostres complexos. Que ximple, deu n’hi do! Com em puc elevar davant els meus propis ulls? Em conec massa be! Aquest vell gros Richard H. Nunan! De fet, que significa aquesta “H”? No li preguntare pas al senyor Lemchem… Ah, si, ja me’n recordo! Herbert. Richard Herbert Nunan. Ai ai ai, quina pluja!
Va tombar cap a l’avinguda Central i de sobte pensa: “Si que ha crescut, aquesta petita ciutat, durant els darrers anys”. Ara hi ha aquests gratacels… Aqui n’estant construint un altre. Que sera, aixo? Ah, una sala de festes, el millor jazz del mon, una casa de barrets, tot el que vulguis per als nostres valents turistes, sobretot per als vells, i per als nobles cavallers de la ciencia… Mentrestant, els barris extrems es buiden.
Ja m’agradaria saber com acabara tot aixo. Per cert, fa deu anys sabia exactament com s’havia d’acabar aixo. Els cordons invencibles. Un cinturo de terrenys buits de cinquanta quilometres d’amplada. Cientifics, soldats, i prou. Una ulcera esgarrifosa, aillada sobre el cos del planeta… A mes a mes, tots tenien aquesta opinio, no nomes jo. Els fabulosos discursos que pronunciavem! Els magnifics projectes de llei que suggeriem!… Mentre que ara, ja ni me’n recordo com aquesta resolucio d’acer s’ha transformat de cop en gelatina de grosella. “D’una banda, no es pot no reconeixer, pero de l’altra no es pot acceptar…” Em sembla que tot va comencar el dia que els stalkersvan portar de la Zona les primeres “bateries”… Si, crec que va ser llavors que tot va comencar. Sobretot quan es va descobrir que es multiplicaven. L’ulcera va resultar menys horrible, fins i tot ja no era una ulcera, sino una mena de cova de tresors… Ara ja ningu sap el que es aixo: una ulcera, una cova de tresors, una temptacio diabolica, una caixa de Pandora o alguna altra cosa… En treiem profit a poc a poc. Fa vint anys que s’afanyen, que s’hi gasten milions de milions, pero encara no han pogut muntar un robatori organitzat. Cadascu fa els seus petits negocis, mentre que els cientifics proclamen amb aire d’importancia: d’una banda no es pot no reconeixer, pero de l’altra no es pot acceptar, perque l’objecte numero tal i tal, sotmes als raigs X sota un angle de divuit graus emet uns electrons quasi calorifics sota un angle de vint-i-dos graus… Al diable! De totes maneres, jo no viure fins al. final de tot aixo…
El cotxe va passar davant la torre de Voltor Barbridge. A causa de la pluja, totes les finestres estaven il·luminades, al primer pis, a les cambres de la bella Dina, es veien parelles ballant. Deuen haver comencat a l’alba, o encara no han acabat des de la nit anterior. Es una nova moda a la ciutat, la de ballar dies sencers d’una tirada. Si, hem criat una joventut forta, resistent i segura de si mateixa…
Nunan va aturar el cotxe davant un edifici mes aviat lleig amb un retol poc visible: “Estudi juridic Korsh, Korsh i Symac”. Va treure i amaga a la butxaca la “bateria”, es va cobrir el cap amb l’impermeable, va agafar el barret i es llanca a tota velocitat cap a l’entrada, passant de llarg com una fletxa el porter enfonsat en el diari; va pujar l’escala coberta amb una alfombra gastada, va fer sonar els seus talons en el passadis ombrivol del primer pis, impregnat d’una olor especifica de la qual durant un temps, havia intentat inutilment identificar la naturalesa, va obrir de bat a bat la porta al final del passadis i entra a la sala d’espera. En el lloc de la secretaria hi havia assegut un jove desconegut, molt more. No portava americana i tenia les manigues de la camisa arromangades. S’ocupava d’un dispositiu electronic extremadament complicat, col·locat sobre la taula en el lloc de la maquina d’escriure. Richard Nunan va penjar l’impermeable i el barret en un clau, s’allisa amb les dues mans el que li quedava de cabells darrere les orelles i llanca un cop d’ull interrogatori sobre el jove. L’altre va sacsejar el cap afirmativament. Aleshores Nunan va obrir la porta del despatx.
El senyor Lemchen es va aixecar feixugament d’una gran butaca de cuir col·locada davant d’una finestra amb la cortina tancada. El seu rostre de general, rectangular, es va cobrir de petites arrugues que havien de significar un somriure amable, el sentiment del molt greu que li sabia el mal temps, o ganes d’estornudar dificilment reprimides.
