Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис (читаем книги бесплатно TXT) 📗

- Cervesa -va demanar Redrick i badalla convulsivament.

Ernest va posar amb estrepit una gerra buida sobre el taulell, agafa una ampolla de la nevera, la va obrir i l’aboca sobre la gerra. Tapant-se la boca amb els dits, Redrick va fixar la mirada sobre la seva ma. La ma tremolava. El coll de l’ampolla va dringar diverses vegades contra la vora de la gerra. Redrick va mirar el rostre d’Ernest. Les seves parpelles feixugues estaven baixes, la seva petita boca torcada i les seves galtes grosses penjaven. El negre escombrava sota les cames mateixes de Redrick, els xicots del raco es barallaven amb rabia sobre les curses de cavalls, el negre que s’entretenia amb les caixes va donar una empenta a Ernest pel darrere de tal manera que aquest va trontollar. El negre va murmurar disculpes.

Amb una veu estrangulada, Ernest va preguntar:

- Ho has portat?

- Que? -Redrick tomba el cap per damunt de la seva espatlla. Un dels xicots s’aixeca mandrosament de la taula, va anar cap a la sortida i s’atura sobre el llindar, tot encenent una cigarreta.

- Vine, parlarem -va dir Ernest.

En aquell moment, el negre de l’escombra estava entre Redrick i la porta. Un negre enorme, una mena de Betum, pero dues vegades mes ample.

- Ja vinc -va dir Redrick, agafant la cartera. Qualsevol traca de son va desapareixer.

Va donar la volta al taulell i va passar al costat del negre amb les caixes de cervesa. Aparentment, el negre s’havia fet mal al dit: es llepava l’ungla i mirava Redrick de reull. Tambe era molt cepat, amb el nas trencat i les orelles aixafades. Ernest va passar a la rebotiga i Redrick el va seguir, perque ara tots tres homes estaven drets a la sortida, mentre que el negre amb l’escombra va apareixer davant el passatge del magatzem.

A la cambra del fons, Ernest es va apartar cap a un raco i, amb l’esquena encorbada, es va asseure sobre una cadira al costat de la paret, mentre que el capita Quarterblood apareixia de sota la taula, groc i trist, i que un soldat de l’ONU, enorme, amb el casc enfonsat sobre els ulls, sortia de l’esquerra. Rapidament va agafar Redrick pels costats i passa els palmells enormes per les seves butxaques. Es va aturar a la butxaca lateral dreta, en va treure el puny de ferro i va empenyer lleugerament Redrick en direccio del capita. Redrick es va apropar a la taula i posa la cartera davant el capita Quarterblood.

- Malparit! -va dir a Ernest.

Ernest va fer un moviment resignat amb les celles i va arronsar una espatlla. Tot era clar. Els dos negres eren ja a la porta, amb un somriure burleta; no hi havia mes portes. La finestra estava tancada i aillada de l’exterior per una reixa solida.

Tot fent una ganyota de disgust, el capita Quarterblood examinava la cartera amb les dues mans. Treia sobre la taula: uns petits “xuclats”, dos; unes bateries, nou; unes “esquitxades negres” de diferents grandaries, setze, en una bossa de polietile; unes “esponges” perfectament conservades, dues; “argila gasosa”, un pot.

- Te alguna cosa a les butxaques? -va preguntar el capita Quarterblood amb veu baixa-. Tregui-ho…

- Fills de puta -va dir Redrick-, Cabrons.

Va ficar la ma a la butxaca interior de l’americana i tira sobre la taula un feix de bitllets que es van escampar per tot arreu.

- Mite’l! -va exclamar el capita Quarterblood-. Mes?

- Agafeu! -va cridar Redrick, treient el segon feix de la butxaca i amb tota la forca el tira al terra-. Endrapeu! Ofegueu-vos!

- No esta malament -va pronunciar el capita Quarterblood-. I ara, recull tot aixo per a mi.

- I que mes! -li va dir Redrick, creuant els bracos darrere l’esquena-. Ho recolliran els teus criats. O tu, tu ho recolliras!

- Recull els cales, stalker-va dir el capita Quarterblood sense aixecar la veu, inclinat cap endavant, els punys recolzats sobre la taula.

Es van estar mirant l’un a l’altre uns segons en silenci, directament als ulls, despres Redrick, rondinant renecs, es va ajupir i a la gatzoneta, comenca a recollir els diners. Els negres van riure darrere la seva esquena i l’home de l’ONU va esbufegar enriolat.

- No riguis gaire! -li va dir Redrick-. Compte que no et passi res, cagat de por!

S’estava arrossegant sobre els genolls, recollint els bitllets un per un, apropant-se cada cop mes a l’anella de coure fosc que sortia innocentment d’un forat del parquet polsegos. Es gira per agafar una postura mes practica, mentre continuava llancant renecs grollers, tots els que recordava i, a mes a mes, els que anava inventant sobre la marxa. En un moment donat va callar, tensa el seu cos, va agafar l’anella i amb tota la forca la va estirar cap amunt. La tapadora de la trapa no va tenir temps de caure a terra quan ell s’havia llancat de cap, amb els bracos estirats al davant, dins la negror humida i freda de la cava de vi.

Va caure sobre les mans, rodola, despres es posa dempeus i, encorbat, es va llancar, sense veure-s’hi gens, confiant nomes en la seva memoria i en la sort, per un passatge estret entre les caixes apilades, fent-les caure tot corrent i sentint com la gent corria pel passadis, movent gran enrenou, darrere d’ell. Va escalar, relliscant, graons invisibles, va empenyer amb tota la forca del seu cos una porta coberta de ferro rovellat i es va trobar en el garatge d’Ernest. Tremolava de cap a peus, respirava amb dificultat, unes taques vermelles dansaven davant dels seus ulls, la sang li batia en el coll amb cops feixucs i dolorosos, pero no es va aturar ni un moment. De seguida es va precipitar cap al raco mes allunyat i, ferint-se les mans, va desfer una pila d’andromines velles darrere les quals mancaven uns quants taulons a la paret del garatge. Despres s’estira sobre el ventre i s’escola a traves d’aquest forat, mentre sentia com alguna part de la seva americana s’esquincava sorollosament. Quan ja era al pati, estret com un pou, va seure entre els cubells de les escombraries, es va treure l’americana, llenca la corbata, s’espolsa els pantalons, s’aixeca i, despres d’haver travessat el pati, es fica dins d’un tunel baix i nauseabund que conduia cap al pati vei, semblant a l’anterior. Tot corrent va parar l’orella, pero no va sentir l’udol de les sirenes de la policia. Va correr encara mes rapid, espantant-la canalla que s’enretirava cap als costats, capbussant-se sota la roba estesa i passant a traves dels forats de les tanques podrides, intentant sortir d’aquell barri com mes aviat millor, abans que el capita Quarterblood tingues temps d’instal·lar un cordo. Coneixia aquests indrets de memoria. De petit havia jugat a tots aquests patis, aquests subterranis, aquests magatzems de carbo abandonats. Aqui tenia amistats a tot arreu, en altres circumstancies li hauria estat facil amagar-se alla i quedar-s’hi una setmana en calma; tanmateix, no era per aixo que havia “comes un delicte de fuga en estat d’arrestament” davant dels nassos del capita Quarterblood, amb la qual cosa s’havia guanyat un any de mes.

Va tenir una sort enorme. Al carrer Sete desfilava, udolant i aixecant pols, una manifestacio d’alguna lliga: dues-centes persones tan ronyoses i brutes com ell, i encara millor; semblava com si ells tambe acabessin d’arrossegar-se a traves dels forats de les tanques, de caure a les deixalles, i, a mes a mes, de passar una nit atrafegada en un diposit de carbo. Redrick va sorgir d’un portal, entra com un ganivet en aquesta multitud i s’obri cami, tot donant cops de colze, trepitjant els peus, rebent bufetades i repartint-ne, fins a l’altra banda del carrer on s’endinsa en un altre portal, precisament en el moment que se sentia l’udol familiar, angoixos, dels cotxes patrulla. La manifestacio es va aturar, i es va contreure com un acordio. Pero aleshores ell ja es trobava a un altre barri i el capita Quarterblood no podia saber exactament a quin.

Es va dirigir cap al seu garatge pel costat del magatzem d’aparells radiofonics i va haver d’esperar un temps mentre que els obrers carregaven un camio d’enormes caixes de televisors. Es va instal·lar rere uns raquitics matolls de lila davant la paret cega de l’edifici vei, va prendre una mica d’ale i fuma una cigarreta. Fumava amb avidesa, assegut a la gatzoneta, amb l’esquena recolzada contra el guix aspre de la paret amb l’escala d’incendi, de tant en tant es passava la ma per la galta per calmar un tic nervios; reflexionava profundament. Quan el camio amb els obrers marxa, tocant la botzina, a traves del portal, ell va riure i va pronunciar amb veu alta en direccio cap a ells: “Gracies, nois, m’heu fet aturar, a mi, l’idiota… m’heu donat temps de rumiar”. A partir d’aquell moment, va actuar amb rapidesa, pero sense pressa, habilment, intel·ligentment, com si estigues treballant a la Zona.