Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис (читаем книги бесплатно TXT) 📗
Li vaig tustar l’esquena, em vaig ficar a la meva cabina i m’hi vaig tancar. Quins nervis mes fotuts. Alla veia visions, aqui tambe estic veient visions… Al dimoni amb tot plegat! Avui agafare una turca de cal deu. Deixar pelat en Richard, aixo si que seria collonut! El fill de puta en sap, de jugar… No el pots agafar amb cap carta. Ja havia intentat enganyar-lo, havia senyalat amb una creu les meves cartes sota la taula, pero res de res.
- Kiril! -vaig cridar-. Vindras al Bortx?
- No al Bortx, sino al Borstx, quantes vegades t’ho haig de repetir…
- Para el carro! Esta escrit Bortx. No em vinguis amb les teves punyetes. Vindras o no? Si poguessim deixar pelat en Richard…
- No ho se, Red. Tu, anima senzilla, no pots entendre quina cosa hem portat…
- I tu, tu ho entens?
- De fet, jo no ho entenc tampoc. Es veritat. Pero, primer, ara comprenc per a que serveixen aquests “xuclats”, i, segon, si puc fer correr una petita idea meva… Escriure un article i te’l dedicare personalment a tu: a Redrick Shuhart, noble stalker,amb tota la meva veneracio i el meu agraiment.
- I llavors em fotran a la garjola per dos anys -vaig dir.
- Si, pero sera per amor a la ciencia. I la cosa, l’anomenare “vas de Shuhart”. Sona be, oi?
Mentre estavem fent petar la xerrada, em vaig vestir. Em vaig posar el flasco buit a la butxaca, vaig comptar els quartos i me’n vaig anar.
- Adeu, anima complicada…
No va contestar. L’aigua feia massa soroll.
En sortir al corredor vaig veure el senyor Tender en persona, tot vermell i inflat com un gall dindi. Al seu voltant hi havia una gentada: empleats de l’institut, periodistes i fins i tot dos sergents (tot just acabaven de dinar, encara s’estaven escurant les dents). Tender s’enrotllava:
- La tecnica utilitzada per nosaltres dona practicament un cent per cent de garantia d’exit i de seguretat…
Quan em va veure es va ensopir una mica: em somreia, em feia senyals amb la ma. Apa, em vaig dir, ha arribat l’hora d’escampar la boira. M’hi vaig llancar, pero massa tard. Darrere meu algu estava corrent.
- Senyor Shuhart! Senyor Shuhart! Quatre paraules sobre el garatge!
- No tinc res a dir -vaig contestar, tot apressant-me a pas de cursa. Pero intenteu desfer-vos d’aquells dos: un amb un microfon, corria a la dreta, l’altre, amb una maquina de fotos, a l’esquerra.
- Ha vist alguna cosa extraordinaria, en el garatge? Nomes quatre paraules!
- No tinc res a dir -vaig replicar, intentant posar-me d’esquena a l’objectiu-. Es un garatge com qualsevol altre…
- Gracies. Quina es la seva opinio sobre les turboplataformes?
- Excel·lent -vaig dir, dirigint-me cap als lavabos.
- Que en pensa, dels objectius de la Visita?
- Dirigeixi’s als cientifics -vaig dir. I vaig tancar la porta darrere meu.
Vaig sentir com rascaven la fusta. Aleshores els vaig dir a traves de la porta:
- Us recomano seriosament que pregunteu al senyor Tender per que el seu nas te el color de la remolatxa. Ell no ho diu, perque es modest de mena, pero aixo ha estat la nostra aventura mes apassionant.
Calia veure com galopaven pel corredor! Com cavalls, us ho juro. Vaig esperar un moment i tot semblava tranquil. Vaig sortir: ningu. Llavors vaig reprendre el meu cami, xiulant. Vaig baixar al lloc de control, vaig presentar el meu passi a l’esparrec i vaig veure que em feia una salutacio militar. Allo volia dir que jo era l’heroi del dia.
- Descansi, sergent -vaig dir-. Estic content de voste.
Ell va fer una cara com si li hagues dit no se quina mena d’afalac.
- Tu, Pel-roig, ets un tio amb collons -em digue-. Estic orgullos de coneixer-te.
- Aixi que -vaig contestar- tindras coses per explicar a les mosses a la teva Suecia, oi?
No era un mal paio. Si haig de dir la veritat, a mi no m’agrada aquesta mena d’homes alts amb les galtes rosades. A les ties, les torna boges, pero per que, us pregunto? La grandaria no ho justifica… Vaig sortir al carrer rumiant que podia justificar aquella bogeria. El sol brillava i al voltant meu, no hi havia ningu.
Vaig passar l’estacio d’automobils, i hi havia el cordo: dos cotxes de patrulla amb tota la seva bellesa, llargs, grocs, ericats de projectors i metralladores, els porcs, i, naturalment, de cascs blaus. El carrer estava tallat, era impossible obrir-s’hi cami. Avancava amb el cap cot. Valia mes no mirar-los de moment. Durant el dia era millor no prestar-los gens d’atencio, perque hi havia dos o tres paios que tenia por de reconeixer. Si els reconeixia, provocaria un gran escandol. Us juro que tenien sort que Kiril m’hagues convencut d’entrar a l’institut. Durant una epoca els vaig buscar, els tios de merda, i, Deu n’es testimoni, els hauria clavat una pallissa de por…
Aixi que passava de llarg tota aquella gentada, les espatlles encongides, estava a punt de sortir-me’n quan vaig sentir:
- Ei, stalker!
Be, aixo no tenia res a veure amb mi, jo seguia el meu cami, treient una cigarreta del paquet. Algu em va atrapar, em va agafar per la maniga. Vaig espolsar-me aquella ma i, donant mitja volta, vaig preguntar molt educadament:
- Per quin motiu t’estas fotent amb mi, mister?
- Espera, stalker-va dir ell-. Vull preguntar-te un parell de coses.
Vaig aixecar els ulls cap a ell i era el capita Quarterblood. Una antiga coneixenca. Estava completament groc i semblava dissecat.
- Ah! -vaig dir-, hola, capita. Com va el seu fetge?
- Tu, stalker, para el carro -em va dir enfadat, travessant-me amb la mirada-. Diga’m mes aviat per que no t’atures de seguida quan et criden?
I ja tenia dos cascs blaus darrere l’esquena: les grapes sobre la pistolera, els ulls que ni es veien, no se’ls veia res mes que les mandibules que es bellugaven sota els cascs. D’on els deuen treure? Ens els envien per multiplicar-se o que? Durant el dia, en general, no tenia por de les patrulles, pero aquells fills de mala mare eren ben capacos d’escorcollar-me i en aquell moment precis, aixo no m’anava gaire be.
- Ah! Es a dir que era a mi a qui es dirigia, capita? -vaig preguntar-. Es que he sentit que voste cridava un stalker.
- Vols dir que ja no ets stalker?
- Des que vaig deixar la preso on vaig ser-hi gracies a la seva bondat -vaig dir-, he canviat. Li ho agraeixo, mon capita, m’ha obert els ulls. Sense voste…
- Que feies en l’avant-Zona?
- Que vol dir? Hi treballo. Ja fa dos anys.
Per acabar aquesta conversa desagradable, vaig treure el meu carnet i el vaig ensenyar al capita Quarterblood. El va agafar, el va fullejar pagina per pagina -gairebe olorava cada segell, per poc que no els llepa-. Em va tornar el carnet, amb l’aire content, els ulls brillants, les galtes enceses.
- Perdona’m Shuhart -va dir-. No m’ho esperava. Aixi que els meus consells no han estat inutils. Be, aixo es magnific. Creu-me o no, pero fins i tot aleshores pensava que podriem fer de tu una bona persona. No volia admetre que un noi com tu…
I aixi seguia. Carai, vaig pensar, aqui tenim un altre melangios a qui he curat; pero, es clar, jo escoltava atentament abaixava timidament els ulls, opinava, obria els bracos, i fins i tot, si la meva memoria es bona, rascava timidament la vorera amb el peu. Aquells goril·les a l’esquena del capita van escoltar una estona i, ho vaig veure, en van quedar tips. Van tocar el dos per anar a un lloc mes alegre. Pel que fa al capita, no deixava de preguntar-me sobre les meves perspectives i em donava llicons dient que el saber es la llum, i la ignorancia, la negra nit; que el Bon Deu estima i aprecia la feina honrada. En fi, seguia d’aquesta manera amb la mateixa xerrameca amb la qual el capella de la preso ens enverinava cada diumenge. Jo tenia tantes ganes de beure que ja no m’aguantava. No passa res, Red, paciencia! Ell no podra continuar gaire estona amb aquest ritme, ja esta, ha comencat a ennuegar-se… Llavors, per sort, un dels cotxes de la patrulla es va posar a tocar la bocina. El capita Quarterblood es va girar, va deixar anar un crit ple d’enuig i em va encaixar la ma:
