Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис (читаем книги бесплатно TXT) 📗

- Be, doncs -va dir-, estic content de descobrir en tu un home honrat, Shuhart. Em vindria de gust prendre’m una copa amb tu per celebrar-ho! Es cert que no puc beure res de fort, els metges m’ho prohibeixen, pero una petita gerra de cervesa me la prendria amb molt de gust amb tu. Pero ja ho veus, el servei! Pero tant se val, ja ens tornarem a veure.

Deu m’en guard, em vaig dir. Pero li vaig fer una encaixada, i vaig continuar posant-me vermell i bellugant el peu, tal com ho volia ell. Per fi se’n va anar i jo vaig sortir volant com una fletxa, cap al Bortx.

En aquella hora del dia el bar estava buit. Ernest estava darrere el taulell fregant els gots i mirant-los a contrallum. Per cert, hi ha una cosa sorprenent: en qualsevol moment, aquests mossots cambrers de bars sempre freguen gots, com si en depengues la salvacio de la seva anima. Son capacos de quedar-se aixi tot el sant dia: agafen un got, acluquen els ulls, el miren a contrallum, bufen a sobre i es posen a fregar-lo, despres el tornen a mirar, ara a traves del cul, i vinga fregar…

- Hola Ernie -vaig dir-. Deixa de torturar-lo, sino hi faras un forat!

Em va mirar a traves del got, va rondinar alguna cosa que semblava venir del seu ventre i, sense dir una paraula, em va abocar quatre dits d’aiguardent. Vaig enfilar-me sobre el taburet, m’ho vaig empassar, vaig tancar els ulls, vaig sacsejar el cap i vaig beure’n un altre glop. La nevera dringava; una fressa suau, com si algu rasques fusta, sortia de la maquina tocadiscs, l’Ernest bufava sobre un altre got, en fi, hi havia pau i calma… Vaig buidar la meva copa, la vaig posar sobre el taulell i Ernest, sense trigar, m’hi va tornar a abocar quatre dits de liquid transparent.

- Que, estas mes be? -va murmurar-. Et desglaces, stalker?

- Frega i calla -li vaig dir-. Saps, una vegada hi havia un paio que tambe fregava i fregava i va acabar evocant un mal esperit. Despres va viure tranquil.

- Qui era? -va preguntar Ernest, incredul.

- Hi havia un mosso -vaig contestar-. Abans que vinguessis tu.

- I que?

- Res. Pensa: per que hi va haver la Visita? I ell, vinga fregar… Tu que creus, qui ens va venir a visitar, eh?

- Quin xerraire estas fet -va dir Ernie amb aprovacio.

Va anar a la cuina i va tornar amb un plat ple de salsitxes al forn. Va col·locar el plat davant meu, em va apropar el ketchupi es va posar una altra vegada a fregar gots. Ernest coneix la seva feina. El seu ull no l’enganyava, veia clarament que un stalkertornava de la Zona, que hi havia rampinya i sap be que necessita un stalker.Es un home com cal, Ernie. Un benefactor de la humanitat.

Quan vaig acabar de menjar les salsitxes, vaig fer una cigarreta i em vaig posar a calcular quant guanyava Ernest amb nosaltres. No conec els preus de la rampinya a Europa, pero havia sentit campanes: per exemple, un “xuclat” val quasi dues mil cinc-centes, mentre que Ernie no ens en dona mes de quaranta. Les “piles” valen mes de cent i nosaltres no en rebem mes de vint, en el millor dels casos. La resta deu anar per l’estil. Ara, transportar la rampinya a Europa no surt de franc, es clar. Cal untar els uns i els altres. El cap de l’estacio, segurament, tambe esta comprat per ells… En fi, si ho penso be, Ernest no guanya grans fortunes: un quinze o vint per cent, mes no, i si l’agafen, te deu anys garantits…

Aleshores un paio ben educat va interrompre les meves piadoses meditacions. No el vaig sentir entrar. Va apareixer al costat del meu colze dret i va preguntar:

- Em permet?

- Quina pregunta -vaig contestar-. Segui, per favor.

Un paio baixet, primet, poca cosa, amb un nas esmolat i amb un llac. Havia vist la seva foto en algun lloc, nomes que no recordo on. Es va enfilar al taburet del costat i va dir a Ernest:

- Un bourbon, si us plau! -i de seguida es va dirigir a mi-: Disculpi, pero em sembla que el conec. Voste treballa a l’Institut International, oi?

- Si -vaig contestar-. I voste?

Habilment va treure de la seva butxaca una tarja de visita i la va col·locar davant meu. Vaig llegir: “Alois Makno, agent plenipotenciari de l’Oficina d’Emigracio”. Es clar que el coneixia. S’enganxava a la gent per pressionar-los a marxar de la ciutat. Algu tenia una necessitat terrible que marxessim de la ciutat. La veritat es que a Marmont no quedava mes que la meitat de l’antiga poblacio. Pero no, els calia netejar totalment el terreny. Vaig apartar la tarja amb una ungla i li vaig dir:

- No, gracies. Aixo no m’interessa. Miri, estic somiant amb morir a la meva patria.

- Pero, per que? -va preguntar vivament-. Disculpi la meva indiscrecio, pero hi ha alguna cosa que el rete aqui?

Potser es pensava que li diria el que em retenia aqui de debo…

- Com que per que? -vaig contestar-. Els dolcos records de la meva infancia. El primer peto en el jardi municipal. La mama, el papa. Com em vaig emborratxar per primera vegada en aquest bar. La comissaria de policia, estimada del meu cor… -Llavors vaig treure un mocador tot brut de la butxaca i el vaig premer contra els meus ulls-. No -vaig dir-. Per res del mon!

Ell va riure, va beure un glop del seu bourbon i va dir amb un to meditatiu:

- Els marmontesos, no us entenc. Viviu com sobre un volca. En qualsevol moment pot esclatar una epidemia o alguna cosa pitjor… Ho entenc en els vells. Els es dificil de deixar el seu niu. Pero vosaltres… Quants anys te? Vint-i-dos o Vint-i-tres, mes no… Entengui’m be, la nostra Oficina es una organitzacio benefactora, nosaltres no treiem cap mena de profit de la nostra feina. Senzillament, voldriem que la gent deixes aquest lloc diabolic i s’integres a la vida real. No oblidi que nosaltres garantim les despeses del canvi de casa, el treball en el nou lloc als joves com voste, la possibilitat d’estudiar… No, no ho arribo a entendre.

- Es a dir -vaig preguntar- ningu no vol marxar?

- No es pot dir que ningu… N’hi ha que ho accepten, sobretot la gent que te familia… Pero els joves i els vells… Que hi trobeu, en aquesta ciutat? Si es un forat, la provincia…

Aleshores vaig explotar.

- Senyor Alois Makno -vaig dir-, tot aixo es veritat. La nostra ciutat es un forat. Sempre ho ha estat i aixi sera. Nomes que ara es un forat en el futur. A traves d’aquest forat omplirem el seu mon podrit de tals coses que tot hi canviara. La vida sera diferent, justa, cadascu tindra tot el que voldra. Aixo es, el vostre forat. A traves d’aquest forat ve el coneixement. I quan posseirem el coneixement, farem que tothom sigui ric, volarem fins a les estrelles, i a tot arreu on voldrem. Aixi es, el nostre forat…

Alla vaig tallar en sec perque em vaig adonar que Ernest m’observava amb una sorpresa desmesurada. Em vaig comencar a trobar malament. En general no m’agrada repetir les paraules dels altres, encara que siguin bones. I mes encara perque a la meva boca aixo sona cursi. Quan parla Kiril, no te n’atipes mai, t’oblides fins i tot de tancar la boca. Pel que fa a mi, podriem dir que exposo la mateixa cosa, pero l’efecte no es el mateix. Possiblement perque Kiril mai no ha dipositat la rampinya sota el mostrador d’Ernest. Be, passem…

Aleshores, el bon Ernie ens va interrompre i em va omplir rapidament el got fent com aquell qui diu “refes el teu esperit, amic, que et passa avui?” Mentrestant, el senyor Makno, amb el nas esmolat, va tomar a llepar el seu bourbon i va dir:

- Si, es clar… Les bateries eternes, la “panacea blava”… Pero voste realment creu que tot sera tal com m’ho acaba de dir?

- El que cregui o no cregui, no li importa -vaig dir-. Jo parlava de la ciutat. Parlant de mi mateix, passa una altra cosa: que aniria a fer alla a Europa?

- I per que precisament a Europa?

- Au, deixem-ho estar! A tot arreu es el mateix, i a l’Antartida, a mes a mes, hi fa fred.

El que era sorprenent es que mentre li explicava tot aixo, creia amb totes les meves forces en allo que deia. En aquell moment, fins i tot la nostra Zona, la malparida, se’m va fer mil vegades mes estimada. Malgrat que encara no estava borratxo.