Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис (читаем книги бесплатно TXT) 📗

Vam envoltar la “calva de mosquit” i vam pujar al turo. Aquest turo tan petit… Fins llavors no me n’havia adonat mai. Pero… Doncs ens vam aturar sobre el turo, l’asfalt era a tocar, a una vintena de passes, no pas mes. El lloc era net a mes no poder, es veia cada bri d’herba, cada fissura. Que hi podria haver de mes senzill, semblava? Tirar la femella i au!

No vaig poder llancar-la.

Jo mateix no comprenia el que em passava, pero no em decidia de cap de les maneres a tirar la femella.

- Que et passa? -em va preguntar Kiril-. Per que estem aturats?

- Espera -li vaig dir-. Calla, per Deu.

- Be -vaig pensar- ara llancare la femella, despres passarem, tranquil·lament, no es moura ni un bri d’herba, i no trigarem ni mig minut a arribar a l’asfalt… De sobte vaig quedar amarat de suor. Em va inundar fins i tot els ulls. Aleshores vaig saber que no tiraria la femella. Alla no. A l’esquerra, totes les que volgueu. Es cert que per alla el cami era mes llarg, a mes a mes hi havia unes pedres no gaire acollidores, pero alla llancaria la femella. Davant meu no l’hauria llancada per res del mon. La vaig tirar a l’esquerra. Kiril no va dir ni piu, va fer girar la “xancla”, la va conduir fins a la femella i nomes despres em va mirar. El meu aspecte no devia ser gaire agradable de veure, perque de seguida va apartar els ulls.

- No passa res -li vaig dir-. Si donem una volta arribarem mes aviat-. I vaig llancar l’ultima femella sobre l’asfalt.

A partir d’alla tot era mes senzill. Vaig trobar la meva fissura, estava neta, la meva estimada, no hi creixia cap porqueria i tenia el mateix color de sempre. La mirava amb un gran goig interior. La meva fissura ens va portar directament a les portes del garatge, millor que totes les fites plegades.

Vaig ordenar Kiril de baixar la “xancla” a un metre i mig d’alcada, em vaig estirar sobre la panxa i vaig comencar a mirar per les portes obertes. Al principi, despres de tant de sol, no hi veia gens -tot era negre- despres, els meus ulls s’hi van acostumar i vaig veure que a primera vista no hi havia cap canvi en el garatge. El camio era al seu lloc, en el clot, nou de trinca, sense forats, sense taques, i al seu voltant el terra de ciment estava com abans, potser perque hi havia molt poca “gelatina de bruixa”, en el clot. Des de l’ultima vegada no n’havia tornat a sorgir. Allo que no em va acabar de fer el pes era una cosa d’argent que brillava al fons del garatge, alla on es trobaven els bidons. Aixo, abans, no hi era. En fi, si brilla, doncs ho deixarem brillar, no ens farem enrere per culpa d’aixo. I de fet tampoc brilla tant, nomes una miqueta, i tranquil·lament, quasi diria que amablement… Em vaig aixecar per mirar cap als costats. Els camions sobre la plataforma eren tan nous… que, quasi diria que des de l’ultima vegada que vaig ser-hi s’havien tornat encara mes llampants. Pero el camio cisterna, aquest, pobret, s’havia rovellat; aviat plegara del tot. Tambe hi havia el pneumatic que havia vist en el mapa. No em va agradar gens aquest pneumatic. No projectava una ombra normal. El sol estava darrere de les nostres esquenes, en canvi el pneumatic projectava l’ombra cap a nosaltres. Pero tant se val, em vaig dir, es lluny. En general, tot semblava anar be, podiem comencar la feina. Pero, tot i aixi, que era allo de plata? O eren els meus ulls que veien visions? Tant de bo pogues asseure’m tranquil·lament, fer una cigarreta i rumiar per que hi havia reflexos platejats damunt dels bidons i per que no n’hi havia gens al costat; per que el pneumatic projectava una ombra tan rara… Voltor Barbridge m’havia explicat alguna cosa sobre les ombres, eren ben estranyes, pero inofensives… Amb les ombres, aqui, passen coses curioses. Pero, amb tot, que es allo que brilla alla? Semblen com teranyines en els arbres d’un bosc. Quina mena d’aranya les haura teixides, m’agradaria saber-ho de debo. Es que mai no havia vist cap insecte a la Zona. I el pitjor es que el meu “xuclat” era precisament alla, a dues passes dels bidons. L’havia d’haver tret l’ultima vegada i ja no hi hagues hagut cap mes problema. Pero es que pesa molt, el podrit. Esta ple, es clar. Podia haver-lo aixecat, i portar-lo a l’esquena, pero de nit i de quatre grapes… El qui no hagi portat mai els “xuclats”, que ho intenti, es com portar vint litres d’aigua sense galledes. Que havia de fer, doncs, anar-hi o no? Havia d’anar-hi. Si almenys pogues fer un traguet… Em vaig girar cap a Tender i li vaig dir:

- Ara, Kiril i jo, anirem al garatge. Tu et quedaras aqui com a conductor. Que no se t’acudeixi pensar a conduir sense les meves ordres, encara que la terra s’inflames sota els peus. Si t’esveres i fas alguna cosa rara, ens tornarem a veure a l’altre barri.

Va sacsejar el cap seriosament: no t’amoinis, no m’esverare. El seu nas semblava una pruna, de la bona patacada que li havia fotut… Be, tranquil·lament vaig desenrotllar els cables, vaig tornar a mirar els reflexos de plata, vaig fer un senyal a Kiril i va comencar la baixada. Em vaig col·locar sobre l’asfalt tot esperant que ell baixes per l’altre cable.

- No vagis de pressa -li vaig dir-. Aixecarem menys pols.

Per fi estavem tots dos sobre l’asfalt, la “xancla” es balancejava al costat nostre, els cables es bellugaven als nostres peus. Tender es va abocar per damunt de la barana i ens mirava amb els ulls plens de desesperacio.

- Au, anem -vaig dir a Kiril-. Segueix-me a dues passes de distancia, mira’m l’esquena i no et despistis.

Vaig comencar a caminar. Em vaig aturar al llindar per mirar. De totes maneres es molt mes facil treballar de dia que de nit. Feia una setmana estava ajagut en aquell mateix indret. Era fosc com en un sepulcre, la “gelatina de bruixa” desprenia les seves llengues blaves, semblants a flametes d’alcohol, fora del forat, del clot; pero el summum era que la gelatina aquesta no il·luminava gens. Tot semblava encara mes fosc a causa d’aquelles llengues. Mentre que, ara, es una altra cosa! Els ulls estan acostumats a la fosca, tot es perfectament visible, es veu fins i tot la pols en els racons menys il·luminats. En efecte, alguna cosa platejada lluia a dintre, uns fils de plata pujaven des dels bidons fins al sostre, semblants a unes teranyines. Es possible que ho siguin, pero val mes estar-ne lluny. El que havia d’haver fet era demanar a Kiril que es poses al meu costat, esperar que els seus ulls tambe s’acostumessin a la penombra i ensenyar-li aquelles teranyines, ensenyar-les-hi amb el dit. Pero jo estic acostumat a treballar tot sol. Els meus ulls hi veien be i vaig oblidar els de Kiril.

Vaig entrar dins el garatge i em vaig dirigir directament cap als bidons. Em vaig ajupir damunt del “xuclat” que semblava net, sense teranyines. El vaig agafar per un costat i li vaig dir a Kiril:

- Au, va, agafa’l, pero que no et caigui, es pesat…

Vaig aixecar els ulls cap a ell i se’m talla l’ale: no podia pronunciar paraula. Volia cridar: Espera, no et moguis!, pero no em sortia. De fet, encara que hagues pogut, no hauria tingut temps. Tot va anar massa rapid. Kiril va donar un pas, va creuar el “xuclat”, es va girar cap als bidons i tota la seva esquena va penetrar en aquella cosa de plata. No vaig poder fer res, nomes tancar els ulls. Era com si fos de pedra, no sentia res, res a part de les teranyines que es trencaven. Amb uns cruixits suaus, fluixos, secs, com els d’una teranyina de debo, nomes que, es clar, mes forts. Aixi que estava assegut amb els ulls tancats, sense sentir els meus bracos ni les meves cames, i Kiril va dir:

- Apa doncs, l’aixequem?

- Som-hi -vaig contestar.

Vam aixecar el “xuclat” i el vam portar cap a la sortida, caminant de costat. El podrit pesava tant que fins i tot portar-lo entre dos costava un ou. Vam sortir al sol i ens vam aturar prop de la “xancla”. Tender estenia ja cap a nosaltres les seves grapes.

- Be -va dir Kiril-, una, dues…

- No -vaig dir-. Espera. Posem-lo verticalment, per comencar.