Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис (читаем книги бесплатно TXT) 📗

- Deu haver estat la roca que s’ha esfondrat -va mormolar Redrick amb veu insegura, articulant amb prou feines-. Les vagonetes amb la roca… fa molt de temps que son alla…

Redrick mirava directament davant seu i no veia res. Recordava. Era durant la nit. El va despertar el mateix so, trist i llarg, i va estar amb l’ai al cor com passa en els somnis. Nomes que no es tractava d’un somni. Era Titi que cridava, asseguda sobre el llit davant la finestra. Guta tambe s’havia despertat i agafa Redrick de la ma. Les seves espatlles es van cobrir de seguida de suor i aixi van restar ajaguts, escoltant. Quan Titi va tornar a adormir-se, ell va esperar una mica mes, despres s’aixeca, va anar a la cuina i va beure avidament mitja ampolla de conyac. A partir d’aquella nit no havia deixat de beure.

- La roca -deia Arthur-. Amb el temps s’esfondra, sap? Es a causa de la humitat, l’erosio i d’altres factors…

Redrick va mirar el seu rostre empal·lidit i va tornar a seure. La seva cigarreta segurament li devia haver caigut dels dits; va encendre’n una altra. Arthur va esperar una mica mes, girant el cap amb por, despres es va asseure tambe i va pronunciar eh veu baixa:

- Ja se, diuen que algu viu a la Zona. Gent, no se qui. No son els Visitants, sino persones humanes. Diuen que la Visita els va sorprendre aqui i ells deuen haver mutat… es deuen haver adaptat a les noves condicions. N’ha sentit parlar, senyor Shuhart?

- Si -va dir Redrick-. Nomes que no es aqui, sino a les muntanyes, al Nord-Oest. Son uns pastors.

Aixo m’ha contagiat -va pensar-. M’ha contagiat amb la seva follia. Ja veig perque he vingut aqui. Ja veig que estic buscant… Una sensacio estranya i totalment nova l’envaia a poc a poc. S’adonava que de fet aquesta sensacio no era del tot nova, que estava arrelada en algun lloc dintre seu des de feia molt de temps, pero no ho havia endevinat fins ara i tot es va posar al seu lloc. Allo que abans li havia semblat una ximpleria, un deliri boig d’un vell que havia perdut el seny, es revelava, en aquell moment, com l’unic sentit de la seva vida, perque nomes llavors va comprendre: l’unica cosa al mon que li restava encara, l’unica cosa per la qual havia viscut durant aquests darrers mesos, era l’esperanca d’un miracle. Ell, el ximple, l’imbecil, rebutjava aquesta esperanca, la trepitjava amb els peus, l’ofegava en l’alcohol perque no hi estava acostumat, perque mai en la seva vida, des de la infancia, no havia comptat amb cap altra persona a part d’ell mateix i perque, des de la infancia, el fet de comptar amb ell mateix es transformava en la quantitat de bitllets verds que aconseguia arrencar amb les dents del caos indiferent que l’envoltava. Sempre havia estat aixi i aixi hauria continuat si no hagues caigut dins d’un forat del qual no el podien treure tots els bitllets verds del mon, i al fons del qual era completament insensat comptar amb si mateix. I ara, aquesta esperanca -no, ja no era una esperanca, sino la certesa d’un miracle- el va omplir del tot, i se sorprenia de com podia haver viscut abans en una foscor absoluta, inextricable… Deixa anar una rialleta i va donar un cop a l’espatlla d’Arthur.

- Que, stalker-va dir-, comencem a tenir por? Acostuma-t’hi, noi, som a la Zona!

Arthur el va mirar amb sorpresa, amb un somriure timid. Redrick va rebregar el paper tacat de la mantega dels entrepans, el llanca sota una vagoneta i es va ajeure sobre la motxilla, repenjat sobre el colze.

- Be -va dir-, suposem que la Bola d’or realment fa que els desitjos es compleixin. Tu que demanaries, en aquest cas?

- Aixi que voste hi creu? -va fer Arthur animadament.

- Si hi crec o no, no te res a veure. Contesta la meva pregunta.

En aquell moment realment sentia curiositat de saber que podia desitjar de la Bola d’or un nen com ell, un mocos, ahir encara estudiant. Amb un divertit interes observava Arthur com es capficava, pensaros, s’estirava els pels del bigoti, aixecava els ulls i els tornava a abaixar.

- Be, evidentment, les cames per al meu pare -digue Arthur al final-. Despres, que tot vagi be a casa…

- Mentida, mentida -va dir Redrick amb bondat-. No oblidis, noi, que la Bola d’or nomes fa que es compleixin els desitjos mes sagrats, nomes aquells que, cas de no complir-se, fan que no et quedi altre remei que penjar-te.

Arthur Barbridge es va posar vermell, va alcar rapidament els ulls cap a Redrick, els baixa de seguida i s’enrojola fins al punt que li van saltar les llagrimes. Redrick el va mirar somrient.

- Esta tot clar -va dir quasi amb tendresa-. Be, aixo no es assumpte meu. Guarda-t’ho per a tu mateix… -Aleshores es va recordar de sobte de la pistola i pensa que mentre hi era a temps, havia de preveure tot allo previsible-. Que tens a la butxaca del darrere? -va preguntar amb indiferencia.

- Una pistola -va rondinar Arthur i es mossega el llavi.

- Per a que?

- Per a disparar! -va contestar Arthur amb repte.

- Deixa-la estar -va dir Redrick severament i es posa tens-. Dona-me-la. No hi ha ningu sobre qui es pugui disparar a la Zona. Apa, dona-me-la!

Arthur volia dir alguna cosa, pero no ho va fer; va ficar la ma a la butxaca, va treure la pistola i la va donar a Redrick, sostenint-la pel cano. Redrick la va agafar pel manec tebi i ratllat, la llanca enlaire, la torna a agafar i pregunta:

- Tens un mocador? Dona-me’l, l’embolicare…

Va prendre el mocador d’Arthur, tot net, perfumat amb colonia, va embolicar la pistola i la posa sobre una travessa.

- Mentrestant es quedara aqui -va explicar-. Si Deu vol, tornarem aqui i l’agafarem. Possiblement ens fara falta per desfer-nos de la patrulla, amic…

Arthur va sacsejar el cap amb resolucio.

- No es per aixo -va dir empipat-. Nomes hi ha una bala. En cas que em passi… com al meu pare…

- Ah! Aixi es… -va dir Redrick lentament tot mirant-lo de fit a fit-. Si es per aixo, pots estar tranquil. Si et passa el mateix que al teu pare, t’arrossegare fins aqui. T’ho prometo… Mira, ja es de dia!

La boira es dissipava de pressa. Sobre el terraple ja no en quedava gens; a baix i en la llunyania, la bromera color de llet es fonia, mentre deixava creixer els cims ericats i arrodonits dels turons. Entre els turons es veia aqui i alla la superficie arrugada del fang, i a l’horitzo, al seu darrere, els cims de les muntanyes es van tenyir d’un groc viu. Damunt d’aixo, el cel era net i blau. Arthur es va girar i deixa anar un crit d’astorament. Redrick tambe es va girar. A l’est, les muntanyes semblaven negres, a sota flamejava i mirallejava l’incendi maragda familiar: l’aurora verda de la Zona. Redrick es va aixecar, ana darrere la vagoneta, es va asseure i grunyint contempla l’incendi verd que s’apagava rapidament i feia lloc al rosa; la vora taronja del sol s’enfilava darrere la cadena de muntanyes, mentre que els turons llancaven ombres malves; tot tenia un aspecte net i ben retallat; directament davant d’ell, dos-cents metres mes lluny, Redrick va veure l’helicopter. L’helicopter devia haver caigut al bell mig de la “calva de mosquit” i tot el seu buc estava aixafat com una truita d’acer. Nomes la cua de l’helicopter va quedar intacta: estava lleugerament encorbada i, com un ganxo negre apuntava damunt la vall cap als turons. L’helice, tambe intacta, grinyolava, balancejada per una brisa lleugera. Visiblement aquella “calva de mosquit” havia estat tan eficac que no hi havia hagut ni incendi; sobre aquella llauna d’acer aixafada destacava netament l’emblema vermell i blau de les forces aeries reials que Redrick no havia vist des de feia anys i havia practicament oblidat.

Redrick va tornar cap a la motxilla, en va treure el mapa i el va estendre sobre la roca aixafada, a la vagoneta. D’alla on es trobava no es distingia ni la pedrera, amagada darrere d’un turo coronat amb un arbre calcinat. Havien d’anar al voltant d’aquest turo per la dreta, seguint la vall formada pel puig vei que tambe es distingia des d’aquell punt, completament despullat, amb un terraple de pedres brunes que cobrien tot el pendent.