Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис (читаем книги бесплатно TXT) 📗
De sobte, Redrick va sentir sobre la galta esquerra un corrent d’aire a penes perceptible i alhora, abans d’haver pensat en res, va Cridar:
- Alto!
Va estendre el brac cap a l’esquerra. Alla el fil d’aire se sentia mes. En algun lloc entre el terraple i ells s’estenia una “calva de mosquit”, o potser vorejava el terraple: de fet les vagonetes no s’haurien esfondrat per si soles. Arthur es va quedar clavat en el lloc, sense tan sols girar-se.
- Ves cap a la dreta -ordena Redrick-. Endavant.
- Si, no seria un mal stalker…Pero que em passa, li tinc llastima o que? Nomes faltava aixo. Ha sentit algu mai llastima de mi?… Be, per ser franc, si. Kiril per exemple, Dick Nunan tambe. S’ha de dir que potser mes que sentir llastima de mi esta boig per Guta, pero es possible que senti llastima de mi tambe. Entre gent com cal, una cosa no exclou l’altra… Mentre que jo, jo no puc sentir llastima de ningu. No tinc mes que un cami per triar… -Per primer cop va veure amb claredat absoluta el que havia de fer: o aquest nen, o la seva petita Titi. No hi havia cap altra possibilitat, tot era clar. “A condicio d’un miracle”, va pronunciar una veu interior. I ell va fer callar aquesta veu amb espant i obstinacio.
Van passar de llarg la pila de parracs grisos. De Murri no quedava res mes que un basto llarg, completament rovellat -un detector de mines- que jeia una mica mes lluny en l’herba seca. En aquella epoca, molts stalkersfeien servir els detectors de mines. Els compraven als intendents de l’exercit i comptaven amb ells com amb Deu misericordios en persona, fins el moment que dos stalkersvan morir l’un rere l’altre en l’espai d’uns dies, fornits amb detectors; els van matar descarregues subterranies. Aixo va tallar la moda en sec… Pero qui, de fet, era Murri? L’havia portat aqui Voltor o va venir sol? I per que tots se sentien tant atrets per aquella pedrera? I per que no n’he sentit parlar mai?… Ondia, quina calda! I encara es d’hora al mati, quina temperatura fara mes tard doncs!
Arthur que caminava cinc passes endavant, va aixecar la ma i es va eixugar la suor del front. Redrick va mirar el sol que estava baix encara. I aleshores es va adonar que l’herba seca sota els seus peus no feia el soroll d’abans sino que comencava a cruixir com un teixit emmidonat, ja no era punxant i aspra sino tova i bellugadissa; s’emmotllava sota les seves botes com uns pans de sutge. Va veure les petjades d’Arthur que es distingien netament, es llanca de bocaterrosa i crida:
- A terra!
Es va tirar de cara sobre l’herba i aquesta va caure com pols sota la seva galta; aleshores va xerricar les dents de rabia per la mala sort. Va restar estirat, esforcant-se per no moure’s i esperant que encara se’n sortirien, tot i que comprenia que havien caigut al parany. La calor augmentava, l’aixafava, l’embolcallava com un llencol xop d’aigua bullent, la suor li lliscava pels ulls, i va cridar a Arthur, una mica tard: "No et moguis! Aguanta!” I ell mateix intentava aguantar.
Ell ho hauria suportat i tot s’hauria acabat de meravella, nomes amb una bona suada, pero Arthur va petar. O potser no havia sentit el que Redrick li havia cridat, o va comencar a sentir panic, o la calor era mes forta alla on era ell que en el lloc on era Redrick; en tot cas no va poder dominar-se i es va llancar, encorbat, cegament, amb un udol gutural, alla on l’empenyia el seu instint absurd; enrere, precisament al lloc on sobretot no s’havia d’anar. Redrick va tenir el temps just d’aixecar-se una mica i agafar-li el peu amb les dues mans. Arthur va caure, fent aixecar un nuvol de pols, va deixar anar un crit estrident, colpeja Redrick amb el peu lliure; es debatia freneticament, pero Redrick que, tambe, reflexionava amb dificultat, enterbolit per la calor, es va llancar sobre ell, agafant-li el cap que s’agitava i va pegar Arthur amb les botes i els genolls. Va sentir indistintament els gemecs que se sentien sota ell, com tambe el seu propi udol ronc: -Queda’t estirat, idiota, queda’t estirat, sino et matare…- Munts sencers de carbo ardent queien sobre ell, la seva roba cremava ja, la pell de les seves cames i els seus malucs cruixia, s’inflava i petava. Aleshores, enfonsant el seu front en la cendra grisa, aixafant convulsivament amb el pit el cap d’aquell maleit mocos, no va aguantar mes i deixa anar un crit amb totes les seves forces…
No se’n recordava quan tot allo es va acabar. Es va adonar tan sols que podia tornar a respirar, que l’aire havia tornat a ser l’aire i ja no era vapor incandescent que li cremava el coll i va comprendre que calia marxar com mes aviat millor d’aquell forn diabolic abans que tornes a baixar sobre ells. Va passar pel costat d’Arthur que jeia completament immobil, es va ficar els seus peus sota el brac i tot ajudant-se amb el brac lliure, s’arrossega cap endavant, sense perdre de vista la linia darrere de la qual tornava a creixer l’herba: morta, seca, punxant, pero veritable. En aquell moment, aquella herba representava per a ell la font mateixa de la vida. La cendra xerricava entre les seves dents, les restes de la calda atacaven el seu rostre cremat, la suor li vessava directament als ulls -segurament perque ja no devia tenir ni celles ni pestanyes. El cos d’Arthur s’arrossegava darrere i la seva maleida jaqueta s’enganxava amb tot com si fos fet expressament. Les mans cremades li feien mal i la motxilla se li clavava a la nuca escaldada amb el mes minim moviment… Sota l’impacte del dolor i la xafogor, Redrick va pensar, espantat, que s’havia cremat del tot i que no arribaria mai. Aquesta por li va fer accelerar encara mes els moviments del seu colze lliure i dels seus genolls. Tant de bo que hi arribi, una mica mes, au, Red, au, Pel-roig, ja no falta gaire…
Despres va restar molta estona immobil, amb el rostre i les mans endinsats en l’aigua freda i estancada, tot respirant amb delicia la frescor que pudia a putrefaccio. S’hauria quedat aixi una eternitat, pero es va obligar a aixecar-se, a agenollar-se. Es va treure la motxilla i s’apropa de quatre grapes a Arthur que jeia encara immobil a trenta passes del terreny pantanos i el gira de cara enlaire. Si, havia estat un noi bonic. En aquell moment, la seva cara semblava una mascara negra i grisa, plena de sang coagulada i de cendra. Durant un instant Redrick va examinar, amb un interes toix, les arrugues que marcaven aquesta careta: les traces dels terrossos i de les pedres. Despres es va aixecar, agafa Arthur dels bracos i l’arrossega cap a l’aigua. Arthur respirava roncament, gemegant de tant en tant. Redrick el va tirar de cap a l’aiguerol i ell mateix es va llancar al costat tot delectant-se, de nou, amb les caricies mullades i glacials. Arthur va fer glu-glu, es belluga, es va posar els bracos sota el cos i aixeca el cap. Obria els ulls de bat a bat, no entenia res, respirava amb avidesa per la boca, escopia i tossia. Despres la seva mirada es va tornar conscient i s’atura sobre Redrick.
- Uf! -va dir i sacseja el cap tot fent saltar l’aigua bruta-. Que ha estat aixo, senyor Shuhart?
- La mort - va pronunciar Redrick amb indiferencia i va tossir. Es va palpar la cara. Li feia mal. El nas estava inflat, pero, estranyament, les celles i les pestanyes eren al seu lloc. La pell de les seves mans era intacta tambe, nomes una mica vermella.
Arthur tambe es va tocar la cara amb dits prudents. Despres d’haver-se rentat la mascara horrible, la seva fisonomia, tambe contra tota esperanca, aparegue integra. Algunes rascades, un tall sobre el front, el llavi inferior ferit, en fi, poca cosa.
- Mai no he sentit parlar d’una cosa semblant -va deixar anar Arthur i es gira.
Redrick tambe es va girar. L’herba grisenca, calcinada, conservava diverses petjades, i Redrick va quedar estupefacte en constatar fins quin punt era curt, aquell cami espantos, infinit, que havia fet tot arrossegant-se per tal de fugir de la mort. Vint o trenta metres, mes no, de cercle carbonitzat, pero ell s’havia arrossegat, encegat i aterrit, en un zigzag demencial, com un escarabat sobre una paella ardent. Encara s’havia de felicitar per haver-se arrossegat en la direccio correcta, perque tambe podia tranquil·lament haver anat cap a la “calva de mosquit” a l’esquerra o, encara pitjor, anar pel cami contrari… No, no ho hauria fet, va pensar amb escarni. Un mocos ho hauria fet, pero jo no, jo no soc un d’ells, i si no fos per aquest imbecil, no hauria passat res de res, nomes m’hauria cremat les cames.
