Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис (читаем книги бесплатно TXT) 📗

- Un moment, un moment -va dir Nunan-. Que es tot aixo?

Valentin va riure.

- Miri, nosaltres tambe tenim el nostre argot professional. El “rodamon Dick” es precisament aquell osset mecanic hipotetic que fa escandols a les runes de la fabrica. Pel que fa als “fantasmes alegres”, son unes turbulencies perilloses que tenen lloc en algunes regions de la Zona.

- Es la primera vegada que en sento parlar -va dir Nunan-. I la “maquina dels desigs”, aixo deu ser la celebre “Bola d’or”… Voste creu en la “Bola d’or”, senyor cientific?

Valentin va arronsar les espatlles.

- No nego que en algun lloc a la Zona hi hagi una cosa rodona i daurada. No nego que pugui influir en els nostres biofluxos i que tingui la capacitat de satisfer els desigs mes senzills, com apaivagar la gana, la set… A un especialista no li sorprenen aquestes cosetes… Pero no em refereixo a aixo… Comprengui, Richard, que estem escurant la Zona des de fa vint anys, pero no coneixem ni la mil·lesima part del seu contingut. Quant a la influencia que la Zona exerceix sobre l’home… Aqui, per cert, caldra introduir en la nostra classificacio un altre grup, el quart. Ja no es tracta d’objectes sino d’influencies. Aquest grup es francament poc estudiat, tot i que, diria jo, hi ha mes que fets suficients acumulats. Sap, Richard?, a vegades, quan penso en aquests fets, se’m posa la pell de gallina.

- Els “cadavers vivents” -va murmurar Nunan.

- No. Els “cadavers vivents” son misteriosos, pero nomes aixo. Com li diria… Es una cosa imaginable. Pero quan al voltant de l’home es comencen a produir, de sobte, fenomens extrafisics i extrabiologics…

- Ah, voste parla dels emigrants…

- Exactament. Sap?, l’estadistica matematica es una ciencia molt exacta, encara que inclogui fets casuals. A mes a mes, es una ciencia molt eloquent, molt visual…

Valentin estava lleugerament begut. Comencava a parlar mes fort, les galtes se li van posar rosades i les seves celles es van elevar per damunt de les ulleres negres, arrugant-li el front com un acordio.

- Rosalia -crida de sobte-. Porti’m mes conyac! Doble!

- M’agrada la gent que no beu -va dir Nunan amb ironia.

- No s’allunyi del tema! -va dir Valentin severament-. Escolti el que li expliquen. Es molt estrany. -Va agafar la copa, va beure’n la meitat d’un glop i continua-: Nosaltres no sabem que va passar amb els pobres marmontesos en el moment de la Visita. Pero un d’ells va decidir que emigraria. Un petit burges d’allo mes ordinari. -Un barber. Fill de barber i net de barber. Suposem que va anar a viure a Detroit. Obre la barberia i aleshores comenca no se quina mena de sabat diabolic. Mes del noranta per cent dels seus clients troben la mort en l’espai d’un any: moren en accidents de cotxes, cauen de les finestres, els degollen els gangsters, s’ofeguen alla on l’aigua no es profunda, i coses semblants. A Detroit i els seus voltants augmenta el nombre de cataclismes. Apareixen misteriosament huracans i tifons que no s’havien vist des del mil set-cents… tothom ha oblidat quan. I aixi podria continuar. Aquests cataclismes van tenir lloc a cada ciutat, a cada poble on s’instal·lava un emigrant provinent d’una de les regions de la Visita. El nombre d’aquests cataclismes esta en proporcio directa amb la quantitat d’emigrants que es van instal·lar en el lloc en questio. I, fixi’s be, nomes els emigrants que van viure personalment la Visita exerceixen una accio semblant. Els qui van neixer despres no tenen cap mena d’influencia sobre l’estadistica dels accidents. Fa deu anys que voste viu en aquesta ciutat, pero va arribar despres de la Visita, aixi que se’n pot anar, sense cap perill de res, al Vatica mateix. Com s’ha d’explicar aixo? Que s’ha de creure? L’estadistica o el seny? -Valentin agafa de nou la copa i la buida d’un glop.

Richard Nunan es rasca darrere l’orella.

- Si -va dir-. He sentit parlar d’aixo, pero sempre he pensat que l’assumpte estava lleugerament exagerat, per no dir una altra cosa… Es cert que des del punt de vista de la nostra poderosa ciencia positivista…

- O per exemple la influencia de la mutacio de la Zona -el va interrompre Valentin. Es va treure les ulleres i fixa en Nunan els seus ulls mig cecs-. Tots els qui han tingut contactes prou llargs amb la Zona estan sotmesos a canvis, tant fenotipics com genotipics. Voste sap com son els fills dels stalkersi que ocorre als stalkersmateixos. Per que? On es el factor de la mutacio? A la Zona no hi ha cap mena de radiacio. L’estructura quimica de l’aire i del sol de la Zona, tot i que te la seva qualitat especifica, no representa cap amenaca de mutacio. Que em queda per fer en unes condicions aixi? Creure en la magia negra? O en el mal d’ull?

- El compadeixo: voste no pot donar l’abast -va contestar Nunan-. Pero, francament, els cadavers ressuscitats m’al·lucinen molt mes, a mi personalment, que les dades de les estadistiques. Amb mes rao encara perque no he vist mai aquestes dades. Pel que fa als cadavers, els he vist tantes vegades…

Valentin va fer un gest de la ma com si volgues dir que la cosa no tenia importancia.

- Ah! Els seus cadavers! -va dir-. Escolti, Richard, no li fa vergonya? Primer de tot, aixo no son cadavers. Aixo son emmotllaments! Espantalls! O, si vol, els pot dir biorobots. M’enten? Una intel·ligencia aliena, per tal de rebre una informacio convincent sobre els terrestres, fabrica robots-androides, basant-ne la reconstruccio en els esquelets. Li agrada aquesta explicacio?… Li asseguro que des del punt de vista dels principis fonamentals, els seus emmotllaments no son mes sorprenents que les bateries eternes. Senzillament, les “bateries” violen el primer principi de la termodinamica i els emmotllaments en violen el segon, aquesta es la diferencia. Tots nosaltres som en un sentit homes de les cavernes: no ens podem imaginar res de mes horrible que un fantasma o un vampir. Al mateix temps, la violacio del principi de la casualitat es una cosa molt mes esgarrifosa que colles senceres de fantasmes… i altres monstres com Rubinstein… O Wallenstein?

- Frankenstein.

- Si, es clar, Frankenstein. La senyora Shelley. L’esposa del poeta. O la seva filla. -De sobte esclafi el riure-. Els seus cadavers tenen una qualitat curiosa: la viabilitat autonoma. Se’ls pot, per exemple, tallar una part del cos i aquesta continuara vivint a part.

- Una part del cos de la momia -va dir Nunan tot mirant el seu rellotge-. No hauriem de fer un pensament, Valentin? Encara tinc un assumpte important per solucionar.

- Som-hi -va dir Valentin, intentant inutilment posar el seu rostre dins la montura de les ulleres. Va acabar agafant-les amb les dues mans i tornant-les a col·locar curosament al seu lloc. Ha vingut amb cotxe?

- Si, el portare a casa.

Van pagar el compte i es van dirigir cap a la sortida. Valentin caminava encara mes dret que de costum i de tant en tant aixecava un dit a la templa saludant aixi els empleats del laboratori que coneixia. Ells contemplaven amb curiositat l’estrella mundial de la fisica. A la sortida, mentre saludava el porter que s’havia fos en somriures, li van caure les ulleres i tots tres es van precipitar per agafar-les.

- Ai, Richard… -es queixa Valentin, pujant amb dificultat al Peugeot-. M’ha fet beure de mala manera. No pot ser, aixo, al diable… Em sento incomode. Dema haig de fer un experiment. Una cosa curiosa, sap…?

Es va posar a parlar de l’experiment de l’endema, pero al mateix temps no deixava de fer bromes i de repetir:

- M’ha fet beure… Ondia…

Nunan el va portar a la Ciutat de les Ciencies i el va lliurar personalment a la seva dona que semblava alhora indignada i divertida en veure el seu marit en aquelles condicions.

- Tenim co-co-convidats? Qui? Ah, el professor Boyde? Encantat. Ara vindre… Richard! On ets, Richard?

Nunan sentia tot aixo, quan ja estava baixant l’escala. Ells tambe tenen por, els set-ciencies… Es logic. Els cientifics fins i tot deuen tenir mes por que nosaltres, gent senzilla. Perque nosaltres no entenem res de res, mentre que ells, si mes no, entenen fins a quin punt no comprenen res. Ells miren aquell abisme sense fons i saben que inevitablement hi han de baixar. El cor els fa figa, pero tot i aixi s’hi ha de baixar. Pero com baixar-hi, que hi ha al fons i, sobretot, es podra pujar, despres?… Quant a nosaltres, nosaltres mirem, per dir-ho d’alguna manera, en una altra direccio. I potser, de fet, es aixo el que cal fer. Que tot segueixi el seu cami, i d’alguna manera o altra sobreviurem. Tenia rao, ell, quan deia que l’acte mes heroic de la humanitat es el d’haver sobreviscut i el de tenir la intencio de continuar… I, malgrat tot, que el dimoni se us emporti, -es va dirigir mentalment als Visitants-. No podien haver fet el picnic en una altra banda? Sobre la Lluna, per exemple. O sobre Mart. Sou una colla de malparits, tan indiferents com tots els altres, encara que heu apres a reduir l’espai. Un picnic, i que mes. Un picnic…