Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис (читаем книги бесплатно TXT) 📗

Dick callava, em mirava de reull i ni tan sols somreia. Que significa aquest poti-poti, em vol llogar o que? I llavors ho vaig entendre.

- Espera -vaig dir-, qui era? Fins i tot a l’institut esta prohibit investigar sobre la “gelatina”…

- Exactament -va replicar Dick lentament, sense treure’m els ulls de sobre-. Aquest estudi representa un perill potencial per a la humanitat. Has entes ara qui era?

Encara no entenia res.

- Els Visitants, doncs? -vaig dir.

Va esclafir el riure, i em va donar uns copets a la ma dient:

- Mes val que anem bevent, quina anima mes senzilla que ets!

- Bevem -vaig dir, pero estava enrabiat. Anima senzilla, nomes em faltava aquesta, el fill de puta!-. Ei, Betum! Deixa de clapar, ens prendrem una copa.

Res, Betum dormia. Va deixar caure la seva negra closca sobre la taula negra i va continuar clapant. Els bracos li penjaven fins al terra. Vam beure amb Dick, sense Betum.

- Esta be -vaig dir-. Sigui anima senzilla o complicada, de seguida aniria i delataria aquell paio alla on calgues. La bofia, no em va gens ni mica, pero en aquest cas, hi aniria en persona a delatar-lo.

- Ja -va dir Dick-. I els polis et preguntarien directament: i per que aquella persona es va dirigir precisament a voste?

Vaig sacsejar el cap.

- Tant se val. Tu, panxa grossa, fa tres anys que ets a la ciutat i no has anat ni una sola vegada a la Zona. La “gelatina de bruixa”, l’has vista nomes al cinema, perque si l’haguessis vista encara que fos nomes una vegada en realitat, i si haguessis comprovat el que fa amb la gent, n’estaries espantat perque es horroros. Es impossible treure-la de la Zona… Ja saps, els stalkersson gent bruta, no volen mes que peles, i com mes, millor, pero un assumpte aixi, no l’hauria agafat ni el difunt Mol·lusc. Voltor Barbridge no l’acceptaria tampoc. Em fa por nomes d’imaginar-me per a que pot servir la “gelatina de bruixa”…

- Be -va contestar Dick-. Tot aixo es cert. Nomes que saps?, no tinc ganes que un bell mati em trobin suicidat en el meu llit. No soc un stalker,pero tot i aixi soc un paio eixerit i dinamic i, com comprendras, m’agrada de viure. Fa temps que soc d’aquest mon i ja m’hi he acostumat…

Aleshores, de sobte, Ernest va bramar darrere del seu mostrador:

- Senyor Nunan! Al telefon!

- Merda -va exclamar Dick amb rabia-. Deu ser una altra reclamacio. Et troben a tot arreu. Perdona’m, Red.

Es va aixecar i se n’ana al telefon. Jo em vaig quedar amb Betum i l’ampolla. Com que Betum no servia per a res, m’ocupava de l’ampolla de ben a prop. Que el diable se l’emporti, aquesta Zona, es a tot arreu. A qualsevol lloc on et refugiis, amb qualsevol persona que parlis, es sempre la Zona, la Zona, la Zona… Per a Kiril es facil fer conclusions, Kiril es un bon noi, ningu no el tractaria d’idiota, al contrari, es intel·ligent, nomes que no te ni punyetera idea del que es la vida. No pot ni imaginar-se quanta porqueria es belluga al voltant de la Zona. Com ara per exemple: algu vol la “gelatina de bruixa”. No, Betum te rao de ser un borratxo, encara que esta tocat del bolet en el pla religios, pero, de fet, a vegades, despres d’haver reflexionat be, et dius: potser es veritat que cal deixar al diable el que es del diable?

Llavors, un mocos amb bufanda multicolor es va asseure al lloc de Dick.

- Senyor Shuhart? -va preguntar.

- Que? -vaig contestar.

- Em dic Creont -va dir-. Soc de Malta.

- Be -vaig dir- i com van les coses a Malta?

- A Malta no s’hi esta malament, pero no vull pas parlar d’aixo. M’ha enviat Ernest.

Caram, vaig pensar, quin cabro es Ernest. Vet aqui que al meu davant hi havia aquell bordegas, tot morenet, endrecadet, guapet. Segurament no es deu haver afaitat encara ni una vegada ni tampoc no deu haver fet cap peto a una noia; pero a Ernest, tan se li’n fot tot, te nomes una idea: farcir la Zona amb com mes gent millor, un de cada tres tornara amb rampinya, aixo vol dir que hi haura peles…

- I com esta, el vell Ernest? -li vaig preguntar.

Es va girar cap al taulell dient:

- Crec que no esta malament. Canviaria de lloc amb ell, sense que m’ho demanessin dues vegades.

- Jo no -vaig dir-. Vols beure una copa?

- No, gracies, no bec.

- Doncs fuma -vaig dir.

- Perdoni, pero no fumo tampoc.

- Ves-te’n a fer punyetes, doncs -li vaig dir-. Per a que necessites cales, llavors?

Es va tornar vermell, va deixar de somriure i va dir baixet:

- Penso que aixo es nomes assumpte meu, no li sembla, senyor Shuhart?

- Aixo es segur -vaig dir i em vaig abocar quatre dits. Cal dir que ja em brunzia una mica el cap i el meu cos estava agradablement distes: la Zona m’havia deixat desmanegat del tot-. De moment, estic begut -vaig dir-. Estic col·locat, com veus. He anat a la Zona, n’he tornat viu i amb diners. Aixo no passa sovint, que tomis viu, i es encara mes estrany que tornis amb diners. Aixi que mes val deixar aquesta conversa seriosa per mes endavant…

Llavors, ell va saltar, va exclamar “perdoni” i vaig veure que Dick tornava. Estava dret al costat de la cadira i per la seva cara vaig entendre que havia passat alguna cosa.

- Que -vaig preguntar-. els teus globus tornen a deixar passar l’aire?

- Si -va dir-. Tornen a fer-ho.

Es va asseure, s’aboca beguda, me’n va afegir, i em vaig adonar que no es tractava d’una reclamacio. Tant se li’n fotien les reclamacions -desitjo sort a qui vulgui fer-lo treballar.

- Escolta, Red -va dir- bevem. -I, sense esperar-me, va buidar d’un glop tota la racio i se’n va servir una altra-. Saps? Kiril Panov ha mort.

Enmig de la boira d’alcohol no el vaig comprendre de seguida. Be, algu ha mort, aixo es tot.

- En aquest cas, bevem per la pau de la seva anima…

Em va mirar amb els seus ulls rodons i nomes llavors vaig sentir com si s’estigues trencant tot dins de mi. Recordo que em vaig aixecar, em vaig recolzar sobre la taula i el vaig mirar de dalt a baix.

- Kiril?

I de nou vaig tenir la teranyina de plata davant dels ulls, i de nou vaig sentir com s’esquincava amb cruiximents. A traves d’aquell crepitar horroros m’arribava la veu de Dick, com si parles des de la cambra contigua.

- Crisi cardiaca. L’han trobat a la dutxa, despullat. Ningu no enten res. M’han preguntat per tu, els he dit que estaves perfectament be…

- Que es el que s’ha d’entendre? -vaig dir-. La Zona…

- Seu -va dir Dick-. Seu i pren-te una copa.

- La Zona -repetia jo, sense poder-me aturar-. La Zona… La Zona…

No veia res al meu voltant, nomes la teranyina de plata. Tot el bar n’estava ple, la gent es bellugava, i ella crepitava dolcament quan la tocaven. I en el centre de tot hi havia el noi de Malta, amb cara de sorpresa, infantil, que no entenia res.

- Nen -li vaig dir amb tendresa-. Quant en vols? Mil, en tens prou? Te! Agafa-ho, agafa! -Li ficava els diners a la butxaca i cridava-: Ves a l’Emest i digues-li que es un fill de puta, no tinguis por, digues-li aixo! Ell es un covard!… Digues-li aixo i veste’n de seguida cap a l’estacio, compra’t un bitllet i torna directament a la teva Malta! No t’aturis enlloc!

No recordo que mes estava cridant. L’unic que recordo es que em trobava davant del taulell, quan Ernest va posar al meu costat un got de refresc i em va preguntar:

- Sembla que avui tens centims?

- Si -vaig dir-, en tinc.

- Aixi que em tornaras el deute? Dema haig de pagar els impostos.

Vaig veure que tenia uns quants bitllets a la ma. Vaig mirar la pasta i vaig murmurar:

- Aixo vol dir que no ho ha agafat, Creont de Malta… Es orgullos… Be, i la resta, es el desti.

- Pero que et passa? -va preguntar l’amic Ernie-. Em fa l’efecte que has begut massa.

- No -vaig contestar-. Estic molt be. Podria anar ala dutxa i tot.

- Val mes que te’n vagis a casa -va dir l’amic Ernie-. Estas molt trompa.