Assassinat a l'Orient Express - Кристи Агата (лучшие книги без регистрации .txt) 📗

La noia va deixar anar un sospir i es queda pensarosa durant uns moments. Finalment, com si retornes de la seva abstraccio, va contestar:

- Aquelles paraules, naturalment, tenien un significat, monsieur,pero m’es impossible de confessar-lo. Nomes puc donar-li la meva paraula d’honor que els meus ulls no s’havien posat mai damunt aquest home, Ratchett, fins que l’he vist en aquest tren.

- ?Haig d’entendre, doncs, que voste es nega a donar-me l’explicacio d’aquestes paraules?

- Si…, si voste ho planteja d’aquesta manera. M’hi nego. Aquelles paraules es referien a un… a una tasca que jo havia empres.

- Una tasca que ara ja s’ha acabat?

- Que vol dir amb aixo?

- Que ja esta acabada, no es cert?

- Que li ho fa suposar?

- Escolti, mademoiselle.Ara li vull recordar un altre incident. Aquest tren va arribar amb retard el dia de la nostra arribada a Istanbul. Voste estava molt nerviosa, mademoiselle.Voste, que es tan tranquil·la i tan serena i posseeix un control de si mateixa tan extraordinari. Voste havia perdut la calma.

- No volia perdre la meva correspondencia.

- Es aixo el que voste va dir. Pero, mademoiselle, l’Orient Express surt d’Istanbul cada dia de la setmana. Encara que voste hagues perdut l’enllac, nomes li hauria representat un retard de vint-i-quatre hores.

MissDebenham, per primera vegada, va comencar de donar mostres de nerviositat.

- Sembla que voste no pugui comprendre que es poden tenir amics a Londres esperant la nostra arribada i que el retard d’un dia sigui causa de trastorns i molesties.

- Ah, es per aquest motiu? ?Te amics que l’estan esperant? No vol causar-los molesties?

- Naturalment.

- I… es curios…

- Que es curios?

- En aquest tren s’ha produit novament un retard. I aquesta vegada es molt mes greu, ja que no existeix la possibilitat de trametre cap telegrama als seus amics, ni de parlar amb ells…, telefonar-los, ja ho compren, oi?

Mary Debenham va somriure, malgrat ella.

- Efectivament, es amoinos no poder-los avisar ni per telegraf, ni per telefon.

- Malgrat aixo, mademoiselle,aquesta vegada les seves maneres son totalment diferents. Voste no demostra cap impaciencia. Se la veu tranquil·la i filosofica.

Mary Debenham va tornar-se lleugerament vermella i va mossegar-se el llavi. No se sentia amb anim de somriure.

- No contesta, mademoiselle?

- Ho sento. No veig que hi hagi res a contestar.

- Si, l’explicacio del seu canvi d’humor.

- Crec, monsieurPoirot, que esta donant massa importancia a una cosa que realment no en te cap.

Poirot va allargar les mans en un gest d’excusa.

- Potser es una falta propia de nosaltres, els detectius. Nosaltres esperem sempre que el comportament sigui consequent. No admetem els canvis d’humor.

Mary Debenham no va contestar.

- ?Voste coneix be el coronel Arbuthnot, mademoiselle?

Va semblar que s’animava amb el canvi de tema.

- L’he vist per primera vegada en aquest viatge.

- ?Te, voste, alguna rao per a suposar que el coronel coneixia misterRatchett?

Va negar amb el cap decisivament.

- Estic segura que no.

- Per que n’esta tan segura?

- Per la seva manera de parlar.

- Tanmateix, mademoiselle,hem trobat un netejador de pipes a terra del compartiment del mort. I el coronel Arbuthnot es l’unic home del tren que fuma amb pipa.

Poirot no treia els ulls del damunt de la noia, pero ella no va demostrar ni sorpresa ni emocio, va limitar-se a dir:

- Aixo es un contrasentit. Es completament absurd. El coronel Arbuthnot es el darrer home de qui pot sospitar-se d’haver comes un crim…, especialment un crim tan teatral com aquest.

Aixo era exactament el que pensava Poirot i va estar a punt de confessar-ho. Pero, en canvi, va dir:

- Cal que li recordi que no el coneix pas massa be, mademoiselle.

Ella va arronsar-se d’espatlles.

- El conec suficientment.

Poirot va contestar molt amablement:

- ?Segueix negant-se a dir-me el significat d’aquelles paraules: «Quan tot hagi acabat»?

Ella va respondre fredament:

- No haig d’afegir res mes.

- Perfectament. Es igual -contesta Hercule Poirot-. Ja ho descobrire.

Va fer una inclinacio de cap i va abandonar el compartiment, tancant la porta darrera d’ell.

- Vol dir que ha estat prudent, amic meu? -va preguntar monsieurBouc-. L’ha posada en guardia… i, de retruc, tambe al coronel Arbuthnot.

-  Mon ami,si voste vol cacar un conill, posi una fura en el seu cau, i si el conill es dins, sortira corrents. Es aixo el que jo he fet.

Van entrar al compartiment de Hildegarde Schmidt.

La dona els esperava dreta, ben disposada, respectuosa, pero la cara era completament inexpressiva.

Poirot va donar un cop d’ull al maleti posat damunt el seient. Despres va fer un senyal a l’empleat perque baixes la maleta gran del portabagatges.

- Les claus? -va dir.

- No esta tancada, monsieur.

Poirot va obrir les tanques i aixeca la tapa.

- Ah! -exclama, girant-se cap a monsieurBouc-. Recorda que vaig dir-li? Miri aqui un moment.

Damunt de tot de la maleta hi havia, tot rebregat, un uniforme de color marro dels Wagons-Lits.

-  Ach!-va exclamar la cambrera-. Aixo no es pas meu! No he tocat aquesta maleta d’enca que vam sortir d’Istanbul. Poden creure’m. Es cert! Es cert!

Mirava l’un i l’altre amb cara suplicant.

Poirot va agafar-li el brac, amb gest tranquil·litzador.

- No, no -digue Poirot amablement-. Tot es correcte. La creiem. No es posi nerviosa. Estic tan segur que voste no va amagar l’uniforme, com que es, voste, una excel·lent cuinera. Perque, voste, es una bona cuinera, oi?