Assassinat a l'Orient Express - Кристи Агата (лучшие книги без регистрации .txt) 📗

- Es cert que America es el pais del progres -va convenir Poirot-. Sento molta admiracio pels americans. Pero (i en aixo potser estic passat de moda), al meu entendre, les dones americanes tenen menys encis que les meves compatriotes. Com la francesa o la belga, coqueta, atractiva, em sembla que no n’hi ha cap que se’ls pugui comparar.

Hardman va mirar per la finestreta, contemplant la neu.

- Potser te rao, misterPoirot -digue-. Pero jo crec que a cadascu li agraden les dones del propi pais.

Va parpellejar com si la neu li feris la vista.

- Enlluerna, oi? -va observar-. Senyors, aquest assumpte m’ataca els nervis. L’assassinat per un costat, la neu per l’altre i aqui «sense fer res». Nomes es mata el temps. M’agradaria ocupar-me en alguna cosa.

- Ja surt el veritable esperit occidental de les presses -digue Poirot ironicament.

El conductor va tornar a col·locar les maletes al seu lloc i es traslladaren tots al compartiment seguent. El coronel Arbuthnot estava assegut en un raco fumant una pipa i llegint una revista.

Poirot va explicar la seva missio. El coronel no va posar cap dificultat. Tenia dues petites maletes de cuiro.

- La resta dels meus bagatges van per mar -va explicar.

Com la majoria dels militars, el coronel era un bon empaquetador. L’examen del seu equipatge va esser fet en molt pocs minuts. Poirot va observar un paquet de netejadors de pipes.

- Les usa sempre de la mateixa classe? -va preguntar.

- Generalment, si. Quan puc aconseguir-les.

- Ah! -respongue Poirot.

Aquests netejadors de pipes eren identics al que va trobar a terra a la cabina de l’home assassinat.

El doctor Constantine va fer tambe l’observacio quan es trobaren en el passadis altra vegada.

-  Tous de meme-va murmurar Poirot-. No puc acabar de creure-ho. No entra dans son caractere…,i amb aixo ja queda tot dit.

La porta del compartiment seguent era tancada. Era el que ocupava la princesa Dragomiroff. Van trucar a la porta i es va sentir la profunda veu de la princesa que deia:

-  Entrez.

MonsieurBouc era qui portava la veu cantant. Va estar molt deferent i cortes quan va explicar-li la seva missio.

La princesa escoltava en silenci i la seva carona de gripau seguia impassible.

- Si aixo es necessari, messieurs-digue tranquil·lament quan ell va haver acabat de parlar-, aqui hi ha tot el que es por examinar. La meva cambrera te les claus. Ja s’entendran amb ella.

- ?La seva cambrera porta sempre les claus, madame? -va preguntar Poirot.

- Naturalment, monsieur.

- ?I si durant la nit, en alguna de les fronteres, els duaners demanen que s’obri alguna de les maletes?

La dama va arronsar-se d’espatlles.

- No es gaire probable. Pero en tal cas aquest conductor aniria a cercar-la.

- Confia plenament en ella, madame?

- Ja li ho he dit abans -respongue tranquil·lament la princesa-. No ocupo gent en la qual no puc tenir-hi confianca.

- Si -digue Poirot pensaros-. La confianca es, naturalment, una cosa que compta en els nostres dies. Es, segurament, millor tenir una xicota senzilla, pero fidel, que no pas una cambrera chic,una elegant parisenca.

Va veure que els seus foscos i intel·ligents ulls giraven lentament fins a trobar els seus.

- ?Que vol dir, exactament, amb aixo, monsieurPoirot?

- Res, madame.Jo? Res.

- Si, no ho negui. Voste creu, oi?, que jo necessito una elegant francesa perque s’ocupi de la meva toaleta.

- Potser seria mes natural, madame.

Ella va negar amb el cap.

- Schmidt m’es completament devota. -La seva veu recalcava totes les paraules-. I la devocio c’est impayable.

L’alemanya va arribar amb les claus. La princesa va parlar-li en el seu propi idioma i li va demanar que obris les maletes i ajudes a aquells senyors a fer l’escorcoll. Ella va romandre en el passadis mirant la neu al defora i Poirot ana a reunir-se amb ella, deixant a monsieurBouc la tasca d’examinar els bagatges.

La princesa el va mirar somrient ironicament.

- Be, monsieur.?No desitja veure el contingut de les maletes?

-  Madame,nomes es una petita formalitat.

- N’esta segur?

- En el seu cas, si.

- Tanmateix, jo vaig coneixer i vaig estimar Sonia Armstrong. Que pensa, doncs? ?Que jo no seria capac d’embrutar les meves mans matant un canaillecom Cassetti? Be, potser si que te rao -explica la princesa.

Va guardar silenci durant un o dos minuts i despres va afegir:

- ?Sap que hauria fet, jo, amb aquest home, si ho hagues pogut fer? Hauria cridat els meus servents i els hauria dit: «Mateu-lo a garrotades i llenceu-lo al pilot de les escombraries». Aixi es feien les coses quan jo era jove, monsieur.

Poirot no deia res; nomes escoltava atentament.

Ella el va mirar amb sobtada impetuositat.

- No diu res, monsieurPoirot? ?Que esta pensant, voste, si ho puc saber?

Ell va aguantar-li la mirada i digue:

- Penso, madame, que la seva forca es en la voluntat… i no en els seus bracos.

Ella va mirar-se els seus bracos secs, enfundats de negre, els quals acabaven en una mena de grapes grogoses, amb els dits plens d’anells.

- Es cert -digue-. No tinc ja forca…, cap forca. No se si m’haig d’entristir o m’haig d’alegrar.

Va girar-se bruscament i va entrar al compartiment, on la cambrera ja estava ocupada guardant les coses.

La princesa va tallar en sec totes les excuses que li presentava monsieurBouc.

- No es pas necessari que s’excusi, monsieur-va dir-. S’ha comes un assassinat. Cal complimentar certs tramits. Aixo es tot, i cal fer-ho.

-  Vous etes bien aimable, madame.

Ella va fer una inclinacio en acomiadar-los.

Les portes dels compartiments que seguien eren tancades. MonsieurBouc s’atura i es rasca el cap.