Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис (читаем книги бесплатно TXT) 📗

- On es el meu gerent, nois? -va preguntar.

- A la seva cambra -va contestar Madame-. Dema s’han de pagar els impostos.

- Ah! aquests impostos! -va dir Nunan-. Be. Madame, li demanare que em prepari la meva copa preferida. Tornare de seguida.

Caminant sense fer soroll sobre una gruixuda catifa sintetica, va passar pel corredor, va girar en una petita bifurcacio poc visible i, sense trucar, va obrir una porta coberta de cuir.

Kanaixa l’Ossut estava assegut davant d’una taula i examinava en un petit mirall un gra que li havia sortit al nas. Tant se li en feia que l’endema hagues de pagar els impostos. Sobre la taula, davant d’ell, hi havia un petit pot amb pomada i un got amb un liquid transparent. Kanaixa l’Ossut va aixecar cap a Nunan els seus ulls injectats de sang i va fer un salt, deixant caure el mi-rail. Sense dir res, Nunan es va asseure en una butaca davant d’ell i durant una estona es va quedar mirant aquell poca-vergonya, tot escoltant com murmurava alguna cosa sobre aquesta maleida pluja i el seu reumatisme. Despres va dir:

- Tanca la porta amb clau, maco.

L’Ossut, martellejant el terra amb els seus peus plans, va correr cap a la porta, va girar la clau i torna cap a la taula. Semblant a una muntanya de pels, dominava Nunan i mentre aquest parlava, li mirava la boca amb devocio. Nunan continuava examinant-lo amb les seves parpelles lleugerament aclucades. Despres, sense saber per que, es va recordar que el veritable nom de Kanaixa l’Ossut era Rafael. Va rebre el sobrenom d’Ossut a causa dels seus punys ossuts, monstruosos, blaus, vermells i nus, que emergien dels pels espessos que li cobrien els bracos com si fossin una maniga. Ell es va anomenar a si mateix Kanaixa creient fermament que era el nom tradicional dels grans tsars -mongols. Rafael. Be, doncs, Rafael, comencem.

- Com va tot! -va preguntar amablement.

- Tot va molt be, patro -va contestar rapidament Rafael l’Ossut.

- Has ofegat l’escandol de la Comandancia?

- Hi he gastat cent-cinquanta bitllets. Tothom esta content.

- En aquest cas, me’n deus cent-cinquanta -va dir Nunan-. Es culpa teva, amic. Havies de vigilar.

L’Ossut va fer un posat de desgraciat i sotmes, mentre obria els bracos enormes.

- S’hauria de canviar el parquet de la sala -va dir Nunan.

- A les seves ordres.

Nunan va callar una estona, fent una ganyota.

- La rampinya -va dir abaixant la veu.

- N’hi ha una mica -va proferir l’Ossut, tambe abaixant la veu.

- A veure.

L’Ossut es va precipitar cap a la caixa forta, va treure’n un paquet, el posa davant de Nunan sobre la taula i el va obrir. Amb el dit, Nunan va tocar la petita pila d’“esquitxades negres”, agafa un “bracalet”, l’examina de tots els costats i el torna al seu lloc.

- Aixo es tot? va preguntar.

- La gent ja no porta res -va dir l’Ossut amb un to culpable.

- No porten res… -va repetir Nunan.

Va apuntar amb cura, i, amb totes les forces, va llancar la punta de la seva sabata en el tou de la cama de l’Ossut. Aquest va deixar anar un crit, volia saltar per agafar-se el lloc que li feia mal, pero de seguida es va tornar a posar dret, els bracos al llarg del cos. Aleshores Nunan va fer un salt, com si algu li hagues donat una empenta a l’esquena, va agafar l’Ossut pel coll de la camisa i el va fer recular, tot clavant-li cops de peu, giravoltant els ulls i murmurant insults. Gemegant i llancant el cap enrere com un cavall que te por, l’Ossut recula fins que va caure sobre el sofa.

- Aixi que treballes per dos patrons, fastigos? -rondineja Nunan directament als seus ulls, blancs d’espant-. Voltor esta inundat de rampinya, mentre que a mi, me n’ofereixes unes boles en un boci de paper? -Amb tota la rabia va pegar l’Ossut a la cara, apuntant al gra del nas-. Et podriras a la preso! Et fare viure en la merda pudent!… Te’n penediras d’haver nascut! -Va tornar a donar-li un cop en el gra-. D’on ve la rampinya de Barbridge? Per que la porten a ell i a tu no? Qui la porta? Per que no en se res? Per a qui treballes, porc fastigos? Contesta!

L’Ossut va obrir i tancar la boca sense articular cap so. Nunan el va deixar, tornant cap a la seva butaca, es va asseure i posa les cames sobre la taula.

- I doncs? -va dir.

L’Ossut va aspirar sorollosament la sang que li vessava del nas i va contestar:

- Deu es el meu testimoni, patro… Que li passa? D’on podria treure la rampinya Voltor? No en te, de rampinya. Avui dia ningu no en te…

- Vols contradir-me? -va preguntar Nunan amb amabilitat, baixant els peus de la taula.

- I ara, patro… Deu es el meu testimoni… -va dir l’Ossut rapidament-. Que la terra se m’empassi. Com el podria contradir! Mai no hi hauria pensat…

- Et fotre fora -va dir Nunan lugubrement- No saps treballar. Que vols que faci amb un paio com tu? En tindria deu com tu, per vint-i-cinc bitllets. En aquest assumpte necessito un home de debo.

- Esperi, patro -va dir l’Ossut assenyadament, mentre la sang se li escampava per la cara-. Per que es llanca aixi sobre mi, sense explicar res… Intentem veure-hi clar… -Va tocar prudentment el gra sobre el nas-. Voste diu que Barbridge te molta rampinya? No en se res. Amb perdo, algu li deu haver mentit. En aquest moment no en te ningu. Ara ningu no va a la Zona, a part d’alguns bordegassos, pero ells no en tornen. No, patro, algu li ha pres el pel.

Nunan el va mirar de gairell. Efectivament, semblava que l’Ossut ho ignorava tot. I, per altra banda, quin interes tindria a mentir? Amb Barbridge no es guanyen gaires cales.

- Aquells picnics seus, surten a compte? -va preguntar.

- Els seus picnics? No gaire. No es pot dir que guanyi quartos a cabassos. Ara ja no queden negocis interessants a la ciutat.

- I on els fa, aquests picnics?

- On els fa? A diversos llocs. Al peu de la muntanya Blanca, a les Caldes, al costat dels llacs de l’Arc de Sant Marti…

- I quins clients te?

- Quins clients? -L’Ossut es va tornar a tocar el gra, mira els dits i va dir d’un to confidencial-: Si voste te ganes de muntar un negoci semblant, patro, no li ho aconsello. No podra res contra Voltor.

- Per que no?

- Els clients de Voltor son: cascs blaus, u; oficials del Comandament, dos; turistes del “Metropoli”, tres. A mes a mes, ell ja ha muntat la seva publicitat. Els nois d’aqui tambe van amb ell… De debo, patro, es millor no embolicar-s’hi…

- Els d’aqui van tambe amb ell?

- Sobretot els joves.

- I que es fa en els seus picnics?

- Que es fa? S’hi va amb autocars. En el lloc, hi ha tendes de campanya, un petit restaurant, musica… Cadascu es diverteix a la seva. Els oficials mes aviat amb les noies, els turistes prefereixen mirar la Zona, perque si es a les Caldes, la Zona es a dues passes, en linia recta, davant la Fissura de Sofre… Voltor hi havia dispersat ossos de cavalls, aixi que els miren amb binocles…

- I els que son d’aqui?

- Els d’aqui? Naturalment, per a ells tot aixo no resulta gaire interessant. Es diverteixen com poden…

- I Barbridge?

- Barbridge, que? Es com tothom.

- I tu?

- Que vols dir, jo? Jo soc com tots els altres. Vigilo que no abusin de les meves noies… En fi, com tothom.

- I quant de temps duren, aquests picnics?

- Depen. A vegades tres dies, a vegades tota la setmana.

- I quant val, aquest plaer? -va preguntar Nunan, amb el cap en un altre lloc. L’Ossut contestava, pero Nunan no se l’escoltava. Ja veig on m’he equivocat -va pensar-. Uns dies, unes nits… en aquestes condicions es practicament impossible vigilar Barbridge, encara que tinguis nomes aixo com a objectiu. De totes maneres, no s’enten. Si ell no te cames, i allo d’alla son congosts de muntanyes… No, aqui hi ha alguna cosa rara…

- Qui dels habitants locals hi va regularment?

- Qui dels locals? Ja ho he dit: sobretot els joves. Ben Galevi, Rajba… Tsapfa el Pollet. A vegades el Maltes. Una companyia alegre. Ho anomenen l’“escola del diumenge”. Be, diuen, anem a l’“escola del diumenge”? Hi van sobretot per les turistes velles i guanyen bona pasta. Per exemple ve una vella d’Europa…