Assassinat a l'Orient Express - Кристи Агата (лучшие книги без регистрации .txt) 📗

- Aixi, el nostre assassi es esquerra? Seria massa facil, no troba, doctor?

- En efecte, monsieurPoirot. Algunes d’aquestes ferides han estat fetes, sense cap dubte, amb la ma dreta.

- Dues persones. Tornem a la suposicio de les dues persones -va mormolar el detectiu. I bruscament va preguntar-: Era ences el llum?

- Es molt dificil de dir-ho. El conductor els apaga tots els matins cap a les deu.

- Els commutadors ens ho diran -digue Poirot.

Va examinar el commutador del llum del sostre i el de la capcalera del llit. El primer era obert i el segon tancat.

-  Eh bien!-digue pensaros-. Aqui tenim la hipotesi del primer i del segon assassi, com el gran Shakespeare diria. El primer assassi va apunyalar la seva victima i sorti del compartiment apagant el llum; el segon assassi va entrar a les fosques, no veient, doncs, que la feina ja estava feta, i va apunyalar, almenys dues vegades, el cos del mort. Que pensez-vous de ca?

- Magnific! -digue el doctor entusiasmat.

Els ulls de l’altre llampeguejaren.

- Voste ho creu aixi? Ho celebro. Doncs, a mi em fa l’efecte d’un contrasentit.

- Quina altra explicacio pot haver-hi?

- Precisament, es aixo el que jo em pregunto. ?Existeix una coincidencia, o que? ?Hi ha alguna altra inconsistencia que pugui suggerir la intervencio de dues persones?

- Jo asseguraria que si. Algunes de les ferides, com voste ja ha pogut veure, demostren una feblesa, una manca de forca…, poca decisio. Son uns cops febles. Pero, en canvi, n’hi ha d’altres…, com aquesta… i aquesta -i va assenyalar novament-, que demostren una gran forca. Han penetrat fins al muscul.

- Segons la seva opinio, ?van ser causades per un home?

- Es gairebe segur.

- No haurien pogut ser causades per una dona?

- Una dona jove i atletica les pot haver fetes, especialment si es trobava sota el domini d’una forta emocio, pero aixo es, segons la meva opinio, molt improbable.

Poirot va guardar silenci durant uns minuts.

L’altre digue ansiosament:

- Compren el meu punt de vista?

- Perfectament -digue Poirot-. L’assumpte comenca d’esclarir-se una mica! L’assassi es un home dotat de gran forca; tambe pot ser feble; pot ser igualment una dona, una persona esquerrana o be una persona normal! Ah!, c’est rigolo, tout ca!

Poirot parlava amb sobtada colera.

- I la victima? Quin paper fa en tot aixo? ?Va cridar? Va defensar-se?

Poirot va ficar la ma sota el coixi i trague la pistola automatica que Ratchett li va ensenyar el dia abans.

- Ja veu, completament carregada -digue.

Van mirar a llur voltant. El vestit de Ratchett era penjat d’un ganxo, a la paret. Damunt la petita taula formada per la tapadora del lavabo hi havia diversos objectes; en un vas ple d’aigua hi havia la dentadura postissa; un altre vas buit; una ampolla d’aigua mineral, un gran flasco i un cendrer amb unes puntes de cigar i uns petits fragments de paper cremats, tambe hi havia dos llumins gastats.

El doctor va agafar el vas buit i el va ensumar.

- Aqui hi ha l’explicacio de la inactivitat de la victima -exclama, lentament.

- Drogat?

- Si.

Poirot va assentir amb el cap i va recollir els dos llumins examinant-los detingudament.

- Aquests dos llumins -digue- son de forma diferent. Un es mes pla que l’altre. Veu?

- Son de la mena que es venen en el tren -va contestar el doctor.

Poirot va palpar les butxaques del vestit de Ratchett. En va extreure una capsa de llumins que va comparar curosament amb els altres.

- El mes rodo l’encengue misterRatchett -va observar-. Mirem si tambe en te de l’altra mena.

Pero no va trobar cap mes capsa de llumins.

Els ulls de Poirot no paraven de donar ullades a tot el compartiment. Eren lluents i penetrants com els dels ocells. Feien la sensacio que no se’ls escapava res.

De sobte, va fer una exclamacio, s’ajupi i va recollir de terra un objecte.

Era un petit quadre de batista molt fina. En un angle hi havia brodada una inicial: «H».

- Un mocador de senyora -va dir el doctor-. El nostre amic, el chef de train,tenia rao. Aqui hi ha complicada una dona.

- I per mes conveniencia, es deixa el mocador! -va replicar Poirot-. Exactament com passa en els llibres i en els films, i per a facilitar-nos mes les coses, el mocador esta marcat amb una lletra.

- No hi ha dubte que hem tingut molta sort -va exclamar el doctor.

- Oi que si? -contesta ironicament Poirot. El seu to va sorprendre el doctor.

Pero abans de demanar-li una explicacio, Poirot va tornar a ajupir-se per recollir un altre objecte de terra.

Aquesta vegada a la ma duia un netejador de pipes.

- Potser es propietat de misterRatchett? -va suggerir el doctor.

- No hi havia cap pipa a les butxaques del seu vestit, ni tampoc indicis de tabac.

- Aleshores, es una pista.

- Decididament, amb quina oportunitat ho va deixar caure el criminal! Aquesta vegada, es una pista masculina, ja pot veure-ho! No podrem pas queixar-nos de no tenir pistes en aquest cas. N’hi ha en abundancia. A proposit, que n’ha fet, de l’arma?

- No hi havia cap senyal d’arma. El criminal se la deu haver emportada.

- Voldria saber per que -murmura Poirot.

- Ah! -El doctor, que estava examinant amb tota cura les butxaques del pijama del mort, va llancar aquesta exclamacio.

- M’havia passat inadvertit -digue-. Malgrat haver descordat la jaqueta del pijama i haver-la tirat endarrera.

De la butxaca va treure un rellotge d’or aixafat. La caixa era abonyegada salvatgement i les busques marcaven un quart de dues.

- Miri! -va exclamar Constantine, impacient-. Aixo ens diu l’hora del crim. Esta d’acord amb els meus calculs. Entre les dotze i les dues de la matinada he dit jo, i, mes probablement, cap a la una, encara que es molt dificil de precisar en aquests casos. Eh biert,aqui tenim la confirmacio. Un quart de dues. Aquesta es, doncs, l’hora del crim.