Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис (читаем книги бесплатно TXT) 📗

Va passar algun temps i uns pensaments mes o menys coherents van sorgir en el seu magi. Be, ja esta, va pensar malgrat ell. El cami esta lliure. Ara ja hi podia anar, pero mes valia esperar una mica. No seria la primera vegada que les “trituradores de carn” juguessin una mala passada. De totes maneres, havia de pensar. Reflexionar, una ocupacio gens habitual, aquest es el problema. Que es aixo de reflexionar? Reflexionar significa espavilar-se, preparar be el cop, posseir, pero tot aixo aqui no era valid…

Be, Titi, el pare… Arreglar tots els comptes, fer a miques els fills de puta, fer-los menjar merda, com n’he menjada jo… No, no es aixo, Pel-roig, no es aixo… Be, si que es aixo, pero que significa tot plegat? Pero que vull, en el fons? Perque aixo son renecs, i no pensaments. Es va sentir glacat per un pressentiment esgarrifos i, saltant-se de cop una pila de consideracions que estaven encara davant d’ell, es va donar una ordre ferotge: escolta, Pel-roig, no te n’aniras d’aqui fins que no trobis alguna cosa valuosa, la petaras aqui, al costat d’aquesta bola, et fregiras aqui, et podriras, pero no te n’aniras…

Deu meu, pero on son les meves paraules i els meus pensaments? Es va clavar un cop de puny violent a la cara. -Si durant tota la meva vida no he tingut mes que un pensament! Espera, pero Kiril m’havia dit alguna cosa… Kiril! -Removia febrilment els seus records, en sorgien paraules familiars i d’altres que no ho eren tant, pero no era aixo, perque no eren paraules allo que havia heretat de Kiril, no, eren imatges confuses, molt bones pero del tot improbables…

Infamia, infamia… Aqui tambe m’han tingut, m’han deixat sense llengua, els podrits… La purria… Jo era part de la purria i ara, envellit, hi pertanyo per sempre… Aixo no hauria d’existir! Sents? Que en el futur sigui prohibit d’un cop per sempre! L’home ve al mon per tal de pensar -aqui tenim, Kiril, per fi!…-. Pero el que ocorre es que no hi crec. Abans no hi creia i ara no hi crec tampoc i no se per a que un home ve al mon. Ve al mon i prou. Menja el que li cau a la ma. Que tots nosaltres estiguem be de salut i que tots ells la petin. Pero qui som nosaltres? I qui son ells? No entenc res. Jo soc bo -Barbridge es dolent, Barbridge es bo -l’Ulleros es dolent, Ronc es bo- tothom es dolent, nomes que Ronc pensa, l’idiota, que se’n podra sortir a temps… Ai Deu, quin merder! Tota la vida lluitant contra Quarterblood, i ell, tota la seva vida, lluitant contra Ronc; i de mi, idiota perdut que soc, no volia sino una cosa: que deixes l' stalkerisme.Pero com el puc deixar si haig d’alimentar la meva familia? Anar a treballar? I si no vull treballar per a vosaltres, si el vostre treball em fa fastic, ho podeu comprendre? El que jo crec es que si una persona treballa entre vosaltres, sempre acaba pencant per a un de vosaltres, es un esclau i res mes, mentre que jo, jo sempre volia ser jo mateix, pel meu compte, per poder enviar-vos tots a la merda, amb la vostra angoixa i el vostre avorriment…

Es va empassar les darreres gotes de conyac i llanca el flasco contra el terra amb totes les forces. El flasco va saltar, brillant al sol, i roda cap a alguna banda; el va oblidar de seguida. Estava assegut, tapant-se els ulls amb les mans i ja no intentava ni de comprendre ni de trobar. Desitjava veure les coses tal com havien de ser, pero de nou no veia res mes que mascares, mascares i mes mascares… feixos de bitllets, ampolles, una pila de draps que una vegada havien estat un home, columnes de xifres… Sabia que tot aixo s’havia de destruir, tenia ganes de destruir-ho, pero endevinava que si destruia tot aixo, no quedaria res mes, nomes terra llisa i nua. De la desesperacio i la impotencia va tornar a tenir ganes de recolzar la seva esquena contra la bola, apartant el cap. Es va aixecar, s’espolsa maquinalment els pantalons i comenca a baixar cap a la pedrera.

El sol cremava, unes taques rogenques flotaven davant dels seus ulls, l’aire tremolava al fons de la pedrera, i en aquesta tremolor la bola semblava fer bots, com una boia en les onades. Va passar de llarg la pala, aixecava els peus ben amunt i vigilava de no trepitjar les “esquitxades negres” i despres, enfonsant-se en la grava, es va arrossegar de biaix a traves de tota la pedrera cap a la bola que ballava i li feia l’ullet. Estava banyat en suor, sufocat de calor, pero alhora tremolava de calfreds amb tanta violencia que semblava com si tingues ressaca, mentre que la pols de guix li grinyolava entre les dents. Ja no intentava pensar. No feia res mes que repetir mentalment, amb desesperacio, com una pregaria: Soc un animal, ja ho veus, soc un animal. No se parlar, no m’han ensenyat a parlar, no se pensar, els malparits no m’han ensenyat a pensar. Pero si de debo ets aixi com diuen… totpoderosa, fent complir qualsevol desig, comprenent-ho tot, doncs busca be en mi! Mira be en la meva anima, jo se que hi ha tot allo que et cal. Ha de ser-hi. Perque la meva anima, no l’he venuda mai a ningu. Es meva, es humana! Extreu de mi el que desitjo, perque es impossible que els meus desigs siguin dolents!… Malediccio! No puc inventar res mes, nomes repetir les paraules que havia pronunciat ell: FELICITAT PER A TOTHOM, GRATUITAMENT, I QUE NINGU NO RETORNI PRIVAT DE RES!

Petit comentari dels autors arran de la publicacio de l'obra en catala

Vam comencar a treballar en aquesta novel·la a partir d’una situacio en que ens vam trobar casualment. Fa quinze anys, a comencaments de la tardor, passejavem per un bosc i, de cop i volta, vam anar a parar en una clariana on, pel que es veia, feia poc temps hi havien acampat uns excursionistes. A jutjar per les aparences, anaven en automobil, i, a mes, eren forca descuidats. L ’herba estava marcada en diverses direccions per les petjades dels pneumatics. Arreu hi havia trocos de paper greixos d’aquell d’embolicar. Al costat d’una gran soca resplendien una colla d’ampolles de cervesa buides. Mes enlla hi havia un got trencat. Sota un arbust s’hi veia una llauna d’oli lubrificant. Els tions de la foguera encara fumejaven debilment, enmig s’hi veia una pila de transistor, entre les cendres de les branques carbonitzades, i deixalles indeterminades. Segurament, si algu ho hagues volgut, hagues pogut trobar una navalla de nou fulles, o un encenedor o, fins i tot, algun estri de neteja personal… Quantes coses queden enmig del bosc despres que els homes hi hagin passat! Sobretot si son desendrecats i frivols, i no pensen en res mes que en els seus petits afers. I vet aqui com se’ns va acudir la idea: ?Com deurien veure tot aixo els nostres germans petits, formigues, escarbats, papallones, granotes, llangardaixos, libel·lules, i tots els que amb precaucio s’arrosseguen, treuen el cap i emprenen el vol en aquella clariana, quan el sorollos grup d’excursionistes se n’havia anat? ?I com ho veuriem nosaltres, els homes, si una supercivilitzacio escollis la nostra terra per fer-hi el seu picnic? Aixi vam inventar una situacio que esdevingue molt rica. Es rodeja d’idees i reflexions i va donar origen a la trama, als protagonistes, a tot un pais imaginari en el que es desenvolupa l’accio de la novella “Picnic a la vora del cami". La novel·la te molts aspectes. No es dificil dir quin es el mes important, pero en canvi, facilment ens oferim a destacar el mes evident: no voldriem que ni avui ni dema la humanitat es trobes amb una supercivilitzacio. No veiem que aquest encontre pugui reportar cap avantatge, pero si que podem intuir moltes calamitats i disgustos que poden derivar-se’n. Per aixo veiem amb alarma i desaprovacio el treball que desenvolupen els cientifics actuals ocupats en el problema de les comunicacions extraterrestres, amb l’agravant que no ens agrada que s’enviin periodicament senyals reiterades cap al cosmos de la mena Som aqui! Veniu cap aqui! I no es que tinguem por a les guerres galactiques, a l’esclavitud de la terra, a la destruccio de la humanitat per superrobots i altres horrors descrits en els llibres de ciencia ficcio barroera. Tot aixo son ximpleries, i, n’estem segurs, les supercivilitzacions no es dediquen a les ximpleries. Creiem que la humanitat encara no esta preparada per a tal encontre. Esta desunida. Pateix multitud de tares socials. Camina per la via del progres fent tentines sota el llast del passat, sempre amb el risc de fer una passa en fals i fent-la de tant en tant. Fora massa facil que es desvies d’aquest cami si hi hagues una intervencio imprudent des de fora. La novel·la Picnic a la vora del cami es una de les nostres preferides. Molts lectors l’han acollida, tambe, amb estima i ha estat traduida a mes de dues dotzenes de llengues. Ens plau molt que ara es publiqui en catala. Que la lectura us sigui agradable! Arkadi Strugatski Boris Strugatski Leningrad, 8 d’agost de 1986