Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис (читаем книги бесплатно TXT) 📗

- Bon dia -li va dir Redrick educadament.

El gerent es va aturar a dues passes d’ell i assenyala amb el dit gros, per damunt de la seva espatlla, cap enrere:

- Ho ha fet voste? -va dir entre dents. Es veia clarament que aquestes eren les primeres paraules que havia dit des del vespre anterior.

- De que esta parlant?

- Aquest gronxador… L’ha col·locat voste?

- Si.

- Per a que?

Sense contestar, Redrick va anar cap a la porta del garatge i es va posar a obrir el cadenat. El gerent el va seguir i s’atura darrere d’ell.

- Li pregunto per que ha instal·lat aquest gronxador? Qui li ha demanat de fer-ho?

- La meva filla -va dir Redrick molt tranquil·lament. Va fer correr la porta.

- No li pregunto si era la seva filla. -El gerent va alcar la veu-. La seva filla es una cosa a part. Jo nomes li pregunto qui li ha donat permis? Qui li ha donat permis per disposar de la placa?

Redrick es va girar cap a ell i durant una estona resta immobil, observant l’arrel del seu nas pal·lid, solcat de petites venes. El gerent recula un pas i pronuncia amb un to una mica mes baix:

- I no pinti el balco. Quantes vegades li he dit…

- S’amoina per res -va dir Redrick-. De totes maneres no me m’anire d’aqui.

Es va girar cap al seu cotxe, hi puja i engega el motor. Amb les mans posades sobre el volant, va veure de cua d’ull que les juntures dels seus dits estaven blanques. Aleshores es va abocar per la finestra i, sense poder-se aguantar mes, va dir:

- Pero si d’alguna manera m’obliguen a marxar, llavors mes val que vagis resant, malparit!

Va posar el cotxe al garatge, va encendre el llum i tanca la porta. Despres va treure de la falsa reserva de benzina el sac de la rampinya amb un cistell antic, al damunt hi col·loca les arts de pesca, encara humides, amb els brins d’herba i fulles enganxades i va tirar-hi els peixos adormits que Barbridge havia comprat el vespre anterior en una botiga fosca dels afores. Despres va inspeccionar el cotxe una altra vegada de tots els costats, senzillament pel costum. Una burilla aixafada estava enganxada sobre el parafang esquerre del darrere. Redrick la va desenganxar. La cigarreta va resultar ser sueca. Redrick va rumiar i la fica a la capsa de llumins que contenia ja tres burilles.

A l’escala no va topar amb ningu. S’atura davant la porta que s’obri abans de tenir temps de treure la clau. Va entrar per un costat, sostenint el cistell feixuc sota l’aixella i es va submergir en les olors familiars de casa seva, mentre que Guta li va envoltar el coll amb els seus bracos, i es va quedar immobil amb la cara enganxada contra el seu pit. Fins i tot a traves de la granota i la camisa gruixuda, va sentir els batecs violents del seu cor. La va deixar aixi, esperant amb paciencia que s’apartes d’ell, encara que precisament en aquell moment va sentir que estava extenuat.

- Be -va pronunciar ella amb veu baixa, una mica ronca. El va deixar, va encendre el llum del rebedor i sense girar-se, es va dirigir cap a la cuina.

- Et fare un cafe -va dir.

- He portat peixos -va dir amb un to falsament alegre-. Fregeix-los, tinc ganes d’endrapar fins a rebentar!

Ella va tornar, amagant la cara en els cabells deixats anar; ell posa el cistell a terra i l’ajuda a treure la xarxa amb els peixos, i junts la van portar a la cuina i van abocar els peixos a l’aiguera.

- Ves a rentar-te -va dir-. Mentre et rentis, ho enllestire tot.

- Com esta la Titi? -va demanar Redrick, seient i treient-se les sabates.

- Va xerrar tot el vespre -contesta Guta-. Em va costar de posar-la a dormir. Tota l’estona em perseguia: on es el papa, on es el papa? Com si li pogues treure el seu papa de la butxaca…

Guta es movia per la cuina, habilment, sense soroll, forta, ben plantada. L’aigua bullia ja a l’olla sobre el foc, les escates volaven sota el ganivet, la mantega espetegava sobre la paella mes gran i l’olor exquisida del cafe acabat de fer s’estenia per l’aire.

Redrick es va aixecar, descalc, torna al rebedor, agafa el cistell i el porta a l’amagatall. Despres va llancar un cop d’ull al dormitori. Titi dormia placidament, la manta penjava fins a terra, la camiseta se li havia enfilat i era alla, oferta als seus ulls: un petit animal que dormia esbufegant. Redrick no es va poder aguantar i acaricia l’esquena coberta de petits pels daurats, sorprenent-se per mil·lesima vegada de veure fins quin punt el borrissol era sedos i llarg. Tenia moltes ganes d’agafar Titi en els seus bracos, pero tenia por de despertar-la, i a mes a mes, estava horriblement brut, amarat de Zona i de mort. Va tornar a la cuina i es va entaular dient:

- Serveix-me una tassa de cafe. M’anire a rentar despres.

La pila de correu del vespre estava posada sobre la taula. El Diari de Marmont, les revistes Atletai Playboy-hi havia una pila de revistes- igual que els Informes de l’institut Internacional de les Cultures Extraterrestres, numero 56, gruixut, de coberta grisa. Redrick va agafar de les mans de Guta la tassa de cafe fumejant i es va apropar els Informes. Uns gargots, signes curiosos, uns esquemes: en les fotos, uns objectes familiars vists sota uns angles estranys. Publicaven un altre article postum de Kiril: “Una propietat inesperada dels paranys magnetics tipus 776”. El cognom Panov estava en un quadre negre, i, a baix, amb lletra petita, una nota: “Kiril A. Panov, Doctor en Ciencies, URSS, tragicament desaparegut en el curs d’un experiment cientific el mes d’abril de 19…” Redrick va apartar les revistes, va beure un glop de cafe que li va cremar la gola i pregunta:

- Ha vingut algu a veure’m?

- Betum -va dir Guta despres d’un curt silenci. Estava dreta davant de la cuina i el mirava-. Portava una mona de cal deu, aixi que el vaig despatxar.

- I Titi?

- Naturalment no el volia deixar marxar. Estava a punt de plorar, pero li vaig dir que l’oncle Betum no es trobava be. I ella em va contestar en un to molt comprensiu-: S’ha tornat a entrompar, Betum!

Redrick va somriure i va beure un altre glop. Despres va preguntar:

- I els veins?

Una altra vegada, Guta va esperar una mica abans de contestar.

- Com sempre -va acabar dient.

- Be, no ho expliquis.

- Ah! -va dir, fent un gest de disgust-. Aquesta nit ha trucat a la porta la bruixa d’abaix. Els ulls com unes taronges, l’escuma a la boca. Que estem serrant a la cambra de bany en plena nit!

- Entesos -va dir Redrick entre dents-. Escolta, potser val mes anar-nos-en d’aqui. Comprarem una casa als afores on no hi viu ningu, una torre abandonada.

- I Titi?

- Deu meu -va dir Redrick-, creus que realment entre tots dos no la sabrem fer felic?

Guta va capcinejar.

- Li agraden els nens. I ells tambe l’estimen. No es culpa d’ells si…

- Si -assenti Redrick-. Es clar que no es culpa d’ells.

- Que vols que et digui… -va dir Guta-. Algu et va trucar. No va dir qui era. Vaig contestar que eres a pescar.

Redrick va deixar la seva tassa i s’aixeca.

- Be -va dir-. Vaig a rentar-me. Encara tinc la tira de coses per fer.

Es va tancar a la cambra de bany, va llancar la seva roba al cubell i posa sobre una prestatgeria el puny de ferro, la resta de femelles de cargol, les cigarretes i altres objectes de la butxaca. Durant molta estona dona voltes sota la dutxa bullent, grunyia, es fregava el cos amb un guant aspre fins que la seva pell es torna de color carmesi, despres va tancar la dutxa, es va asseure al caire de la banyera i va encendre una cigarreta. L’aigua feia gloc-gloc a les canonades, Guta a la cuina feia dringar la vaixella, despres va trucar a la porta i li va donar roba neta.

- Vine rapid -va ordenar-. El peix es refredara.

Ella mentrestant s’havia recuperat del tot i es posava a manar de nou. Somrient, Redrick es va vestir, es a dir que es va posar la samarreta i els calcotets, i abillat aixi va apareixer a la cuina.